Betevé ha de ser un bastió, però no un búnquer
El director de Betevé, Sergi Vicente, ha alçat la veu d’alarma: el canal té un dèficit creixent que el fa insostenible. Segons es desprèn del seu comunicat, l’Ajuntament ha deixat clar que no pensa anar rescatant el canal cada any, com ha passat aquests dos últims. La situació recorda en molts aspectes la de TV3: la majoria de despeses corresponen al personal i això escanya -sobretot en la televisió municipal- la possibilitat de comprar programes.
La primera cosa que cal tenir present és que els treballadors van ser tradicionalment maltractats per l’empresa. Durant molts anys Betevé tenia poquíssima gent contractada i la majoria dels que feien la televisió prestaven el servei a través de productores. Com que cada pocs anys es renovava el concurs, molts acumulaven lustres fent la mateixa feina però anant saltant d’empresa i perdent l’antiguitat en cada canvi.
Però, al mateix temps, Betevé pateix el problema de tants i tants mitjans creats en el vell paradigma comunicatiu i econòmic: l’estructura i algunes de les maneres de funcionar han quedat obsoletes o, com a mínim, rovellades. El repte, per tant, és aconseguir emprendre la revolució de model que necessita el canal preservant al màxim la seguretat laboral d’una plantilla que ha hagut de batallar molt per veure finalment reconeguts els seus drets.
L’ingredient imprescindible per poder fer totes dues coses són, malauradament, els diners. És l’Ajuntament qui té la clau. És qui ha d’invertir per posar en marxa un procés de reconversió industrial per a una televisió que precisament va destacar pel seu caràcter innovador i àgil. La cobertura de les manifestacions per la sentència de l’1-O va ser un moment de glòria per a Betevé, perquè va firmar una cobertura a peu de carrer molt més fresca i propera que no la de TV3. Des del canal es poden aplicar idees i mesures concretes, més o menys quirúrgiques, però un procés de canvi profund té costos. Si l’única eina que es deixa a la direcció és la destral per emprendre una retallada dràstica, el mitjà pot patir, i molt.
Betevé ha de ser un bastió: del servei públic, dels formats imaginatius, del lligam amb el teixit de la capital del país... Però no ha de ser, en canvi, un búnquer on tot es fia a la producció interna. Cal oxigen i això es pot aconseguir amb una partida pressupostària tancada a diversos anys vista -és a dir, finita- que lubriqui aquesta reconversió necessària. Amb data final i amb objectius a aconseguir. Si no, es corre el perill d’una polarització excessiva entre la direcció i els treballadors. TV3 torna a ser l’exemple: el procés per pactar les sortides va ser duríssim, però al final les més de tres-centes persones que en van marxar es van acollir a baixes voluntàries. Els comuns -amb els suports que pertoqui- poden marcar el camí que tard o d’hora haurà d’emprendre també TV3. O això o un increment substancial de pressupost, difícil de vendre políticament ara mateix. Però està en joc la supervivència de dues eines necessàries, per a la ciutat i per al país.