Com a articulista novell, m’agrada cremar etapes amb vosaltres de testimoni silent dels meus progressos i avui toca un clàssic del columnisme fet des de províncies: “Madrid no ens estima”. Fa setmanes que el defuig perquè no som de mena victimista. De fet, m’estim més veure el tassó mig ple, encara que l’hipotètic refresc que contengui hagi perdut tot el gas. Però aquesta setmana, m’ho han posat massa fàcil i no he sabut dir que no.
D’entrada, el tema estrella d’aquests dies ens l’ha regalat el Ministeri de Foment en anunciar-nos que, a partir de gener, el descompte de resident ja no serà com l’hem conegut fins ara. Resulta que hi havia companyies aèries que feien mangarrufes i cobraven a l’Estat els passatges més cars del que tocava. A qualsevol país civilitzat, el ministeri del ram hauria castigat les empreses infractores. Però aquí, algú ha decidit que la solució més viable era que deixem de viatjar en grup. Tot molt lògic.
També us dic que no podíem esperar gaire d’un ministeri que rescata les radials madrilenyes amb els nostres impostos i comporta que sigui el Consell de Mallorca el que hagi de rescatar els mallorquins de l’abús del túnel de Sóller. I per si volíeu més motius de queixa, estam parlant del mateix ministeri que s’encarrega de construir quilòmetres i quilòmetres d’AVE a pobles on només davallen 3 passatgers comptats, mentre que aquí l’electrificació del tren no arriba ni a Sineu. Jo, que n’he estat usuari de primera hora, moltes vegades, en mig d’una fase REM, vaig haver de demanar-me si era a Mallorca o fent d’extra a la segona part d’Slumdog Millionaire. No us puc dir més.
Per cert, ara que xerrava del Consell de Mallorca. Quina diferència de tracte a l’hora de jutjar Cristina Cifuentes i Miquel Ensenyat. La presidenta madrilenya s’ha posat flamenca i ha dit que els andalusos –m’encanten aquests jocs de paraules– els costen un potosí i, llevat de qualque crítica en veu baixa, ningú ha dit aquesta boca és meva. Talment amb n’Ensenyat, que va haver de demanar disculpes so pena de ser excomunicat. Però una cosa hem après: que et critiquin és una qüestió de geografia –Cifuentes va xerrar d’Andalusia i el nostre president, d’Extremadura– i, sobretot, de tenir al teu abast un #ThinkTank que et doni suport.
Mentre escrivia tot això, he estat mirant la gala dels Grammy Llatins i he tengut una revelació quan he reparat l’oblit de Carlos Vives: les Balears són com na #Shakira. Li hem donat tot a l’estat però ningú ens ha donat ni les gràcies. Madrid és com el cantant colombià. Sense nosaltres no haurien arribat a guanyar cap premi, però, a l’hora de la veritat, s’estimen més anar-se’n en bicicleta amb un altre. Ai las, aimats lectors. En moments així, entenc que de cada vegada més gent tengui ganes de cantar per Pimpinela i vulguin dir-li a Madrid allò de: “Olvídame y pega la vuelta”.