Si Biden no es retira, tindrem un Trump 2.0
Durant els dos mesos que he passat aquest estiu als Estats Units, no he parat de fer una senzilla pregunta a tots els periodistes, intel·lectuals i analistes amb qui m’he trobat: “Qui serà el pròxim president dels Estats Units?” La resposta solia ser sempre la mateixa. Primer vacil·laven d’una manera visible i després em deien: “Doncs probablement Joe Biden, però...”
El que venia després del “però” era una llarga llista de preocupacions, en part relacionades amb tendències més profundes, però sobretot amb l’edat i la fragilitat del president, que té 80 anys. Al final de la conversa, el meu interlocutor solia dir que seria millor que Biden fes un pas al costat i deixés que fos un candidat més jove qui jugués la carta de l’edat contra Donald Trump, de 77 anys.
Biden ha estat un bon president dels EUA. Tot i que la retirada de l’Afganistan va ser caòtica, va afrontar amb correcció la pandèmia del covid i està gestionant força bé la guerra d’Ucraïna. Presideix una economia molt dinàmica, amb una despesa pública de l’estil del New Deal que accelera una transició ecològica i crea llocs de treball. Però si ensopega –en el terreny físic, mental o polític– durant l’esgotadora marató de la campanya presidencial i obre així la porta a la tornada de Trump, a Joe Biden només el recordaran per això.
Segons una enquesta recent de la NBC, Trump i Biden estan frec a frec, amb un 46% cadascun. Qualsevol dels molts factors que no tenen res a veure amb les característiques i l’actuació dels dos candidats podria tenir una influència decisiva en unes eleccions tan disputades. Enmig de l’entorn mediàtic hiperpolaritzat del país, molts votants republicans ni tan sols s’adonen que l’economia va bé. La intel·ligència artificial contribuirà a augmentar les ja grans possibilitats de desinformació, amb un Vladímir Putin que sens dubte es mor de ganes de decantar la balança en favor de Trump. Les iniciatives de tercers candidats, com la del benintencionat moviment centrista No Labels i la campanya ecologista i progressista de l’intel·lectual i activista Cornel West, segurament prendran més vots als demòcrates que no pas als republicans.
El que és més preocupant per als demòcrates és que hi ha una tendència entre els votants negres, hispans i altres col·lectius de color de passar dels demòcrates als republicans, i especialment de Biden a Trump. Probablement hi ha explicacions sociològiques i històriques d'aquest fenomen, com ara l’estrany atractiu del mateix Trump, però no hi ha dubte que l’edat i la fragilitat de Biden hi influeixen.
Segons un sondeig recent, tres de cada quatre nord-americans diuen que Biden és massa gran per a un segon mandat, al final del qual tindria 86 anys. Només la meitat dels enquestats expressen la mateixa preocupació pel que fa a Trump. Vaig parlar amb quatre persones que havien vist el president Biden de prop els últims mesos. Em van dir que mentalment estava molt bé, però des del punt de vista físic se li notava l’edat. Un em va comentar que de vegades la veu se li apaga fins a esdevenir gairebé inaudible al final d’una frase.
Tot això ho exhibirà sense pietat la cobertura mediàtica de 24 hores al dia i 7 dies a la setmana pròpia d’una campanya electoral presidencial. El candidat republicà a la presidència Bob Dole va caure en un míting electoral i això va influir en la seva derrota el 1996. I Dole només era un noiet de 73 anys en un entorn mediàtic més tranquil.
Biden té un altre desavantatge. A causa de la seva edat, es pararà més atenció de l’habitual a la candidata a la vicepresidència, que potser haurà de passar a primera línia. Però la vicepresidenta, Kamala Harris, no és un gran actiu electoral i és molt poc convincent com a possible “líder del món lliure”. Tot i l’entusiasme inicial que l’envoltava, la impressió és que ha estat marginal per a la presidència, obté un índex d’aprovació popular fins i tot més baix que el de Biden i gairebé no ha tingut impacte en l’escena mundial.
Esclar que Trump també té grans desavantatges, sobretot els nombrosos processos judicials que li prenen gran part del temps i dels diners de la campanya electoral. Si Jack Smith –el fiscal de la causa més important, la del possible frau a les eleccions presidencials del 2020– és tan eficaç com alguns es pensen, Trump pot estar fins i tot tancat a la presó quan els nord-americans votin al novembre. De tota manera, per molt sorprenent que ens sembli als forasters, de moment hi ha poques proves que aquests processos hagin perjudicat greument les seves perspectives electorals.
Però salta a la vista que la retirada de Biden a aquestes altures comporta també uns riscos. Alguns observadors ja han expressat la preocupació davant la possibilitat que la fràgil coalició arc iris del Partit Demòcrata es trenqui si comencen a buscar un nou candidat. Un excongressista s’hi ha mostrat en desacord i assenyala l’efecte disciplinari que tindria l’amenaça de Trump. Sens dubte, entre la generació més jove hi ha candidats amb força credibilitat, com ara el governador de Pennsilvània Josh Shapiro (que seria el primer president jueu); la governadora de Michigan Gretchen Whitmer (que seria la primera presidenta) o el governador de Califòrnia Gavin Newsom.
No només jugarien la carta de l’edat contra Trump, sinó que també rejovenirien la imatge dels EUA al món. En aquests moments, els europeus contemplem amb estupefacció el que ens sembla una gerontocràcia brejneviana a Washington: Biden, prop dels 81 anys; Trump, amb 77; el líder del Senat republicà, Mitch McConnell, de 81, quedant-se en blanc durant mig minut com la pantalla d’un ordinador vell amb mala wifi, i l’expresidenta de la Cambra de Representants, Nancy Pelosi, que torna a presentar-se als 83 anys. De debò? Pareu ja, sisplau.
Una cosa és evident: l’única persona que pot prendre aquesta decisió és Joe Biden, juntament amb la seva dona, la Jill. Si s’ha de fer, millor que sigui de seguida perquè els candidats més joves puguin presentar-se, recaptar prou finançament i organitzar campanyes a tot el país; després se’n pot seleccionar un i triar un candidat a la vicepresidència creïble. “Ha de ser abans dels Dia d'Acció de Gràcies!”, ha exclamat un veterà observador de la política nord-americana. Només falten dos mesos.
Un cop arribats fins aquí, alguns lectors nord-americans potser rondinaran indignats: “¿I qui és aquest britànic per dir-nos què hem de fer?” L’única cosa que els puc respondre és: “Em sap greu, però aquests comicis no decidiran només el teu futur”.
Hi ha un munt d’eleccions interessants a la nostra banda de l’Atlàntic: el mes que ve hi ha a Polònia unes eleccions fonamentals que potser determinaran el futur d’una democràcia fràgil; al juny, les eleccions al Parlament Europeu, que poden comportar un fort gir cap a la dreta populista; unes eleccions britàniques que podrien significar el retorn del Regne Unit post-Brexit a una cosa vagament semblant al seny; potser fins i tot unes eleccions presidencials a Ucraïna. Cap d’aquestes eleccions europees tindran tantes conseqüències per a Europa com les presidencials dels EUA.
Una segona presidència de Trump seria un desastre per als Estats Units. També seria una catàstrofe per a Ucraïna, una emergència per a Europa i una crisi de tot Occident. Si Biden fa ara un pas al costat, els demòcrates de tot arreu l’honoraran i, mentrestant, els demòcrates nord-americans triaran un candidat més jove que faci fora Trump i potser fins i tot aconsegueixi que el dinamisme nord-americà torni a ser una font d’inspiració mundial.
