Biden perdrà Ucraïna?

Tret que els Estats Units exerceixin un lideratge més audaç respecte a la seguretat a llarg termini per a Ucraïna a la cimera de l’OTAN que se celebra a Vílnius aquesta setmana, potser els historiadors es preguntaran un dia: “Qui va deixar perdre Ucraïna?”. I la resposta sorprenent podria ser: el president Joe Biden. Dic això després de parlar amb un ampli ventall de persones a Kíiv la setmana passada i de marxar d’Ucraïna dissabte, el dia 500 de la guerra més gran d’Europa des del 1945. Encara hi ha l’extraordinari esperit de lluita que vaig trobar en la meva última visita, al febrer. En cinc mesos, però, algunes persones semblen haver envellit cinc anys. Estan esgotades. Les baixes, militars i civils, continuen augmentant. Juntament amb altres membres de la nostra missió d’investigació del Consell Europeu de Relacions Exteriors, vaig presenciar la cerimònia al monestir de Sant Miquel davant del taüt de l’escriptora ucraïnesa Victoria Amelina. Al viatjar a Kramatorsk per documentar els crims de guerra russos, ella mateixa es va convertir en víctima d’un d’aquests crims. Mentre que l’administració de Biden es preocupa pel que pugui significar cada nou pas en l’escalada bèl·lica, Vladímir Putin ha continuat intensificant-la, sobretot després de fer explotar la presa de Kakhovka, cosa que ha destrossat grans extensions de terra ucraïnesa. L’ecocidi se suma al genocidi.

Segons una enquesta recent, el 78% dels ucraïnesos van dir que tenen familiars propers o amics que han mort o han sigut ferits des de la invasió a gran escala de Rússia l’any passat. En part el dolor està emmascarat per l’adrenalina de la resistència, però, un cop acabada la guerra, el país s’enfrontarà a un tsunami de trauma. Un capellà ens va parlar d’un soldat que va tornar després d’uns mesos al front i no podia dormir. Es va trobar que a casa hi havia massa tranquil·litat.

Alguns alts funcionaris de Defensa van reconèixer amb sinceritat la lentitud amb què avança la contraofensiva d’aquest estiu, especialment la que s’ha llançat sobre els camps de mines de Rússia i les múltiples línies de defensa antitanc del sud. La gran empenta d’armes combinades de les brigades occidentals ben entrenades i equipades encara ha d’arribar, però en aquest tipus de guerra l’avantatge depèn de la solidesa de la defensa. Un factor crucial és que Rússia té més força aèria. D’aquí ve la insistència constant d’Ucraïna en la necessitat de més sistemes de defensa aèria i avions de combat F-16.

Segons un estudi d’aquest maig, el 87% dels ucraïnesos van dir que eren optimistes sobre el futur del seu país, però en privat l’estat d’ànim és cada cop més baix. Ens van dir que un de cada cinc infants ucraïnesos han sortit del país. Timofi Milovanov, president de l’Escola d’Economia de Kíiv, va compartir amb nosaltres la seva projecció que, segons la tendència actual, la força de treball disminuirà de 17 milions a 11 milions. Generar llocs de treball, habitatges i escoles, sense els quals milions d’ucraïnesos no tornaran de l’estranger, és un repte imponent.

Per tant, quan dic “qui va deixar caure Ucraïna?” no em refereixo a perdre la guerra. Em refereixo a perdre la pau: un país esgotat, devastat, traumatitzat, privat d’una part del seu territori, una terra als llimbs. Perquè aquest és ara l’objectiu brutal i venjatiu de Putin: si no pot obligar Ucraïna a tornar a l’imperi rus, intentarà destruir-la.

Aquí és on el focus es torna a posar sobre els Estats Units. El suport militar dels EUA és essencial perquè Ucraïna guanyi la guerra. La seguretat a llarg termini és essencial per aconseguir la pau. Sense seguretat, hi haurà poca inversió, tornaran menys ciutadans, la reconstrucció serà fallida. I això vol dir, en última instància, que Ucraïna necessita convertir-se en membre de l’OTAN.

Tot i que el suport militar i econòmic dels EUA a Ucraïna ha sigut massiu i indispensable, ara Europa va per davant dels EUA en la seva posició estratègica respecte al país assetjat. La Unió Europea ha fet una cosa que no ha fet l’OTAN: comprometre’s sense ambigüitats amb l’ingrés d’Ucraïna. Com en altres llocs del centre i l’est d’Europa des del 1989, això ja està tenint un impacte transformador en la política i les iniciatives del país. Ara tothom té aquest gran objectiu comú d’“entrar a Europa”. Experts i activistes no governamentals ens van dir que realment volen que la UE endureixi les condicions per lluitar contra la corrupció, reforçar l’estat de dret i millorar la forma de govern. El paquet de suport de la UE de quatre anys i 50.000 milions d’euros emmarca un programa intern de reconstrucció i reformes.

Els europeus també van al davant a l’hora de demanar una declaració contundent a la cimera de Vílnius sobre el futur ingrés d’Ucraïna a l’OTAN. I no només es tracta dels europeus centrals i orientals. En el que un investigador de Kíiv ha anomenat “transformació màgica” de la posició francesa, el president Emmanuel Macron s’hi ha mostrat fermament a favor. Alemanya dubta més, però el problema més gran de Kíiv és ara a Washington.

Els ucraïnesos són realistes. Saben que no poden entrar a l’OTAN mentre hi hagi una guerra. Volen el que anomenen una “invitació política” que només es portaria a la pràctica quan les condicions fossin adequades. Perquè facin de pont cap a aquest moment, busquen compromisos de seguretat de les principals potències de l’OTAN com els EUA, la Gran Bretanya, França i Alemanya. A vegades en diuen “garanties de seguretat”, però tal com va explicar un expert, una descripció més precisa seria “garanties de suport a la seguretat”. Aquestes potències es comprometrien a continuar subministrant els mitjans militars necessaris perquè Ucraïna lluiti contra l’agressor. Seria una cosa semblant al que fan els EUA per Israel, però amb múltiples socis i amb un camí clar cap a un futur ingrés a l’OTAN.

Mentre escric això, el president Biden encara no s’ha compromès amb aquest objectiu. Diumenge va dir a Fareed Zakaria, periodista de la CNN, que Ucraïna no està preparada per ser membre de l’OTAN i que els acords de seguretat com els d’Israel haurien de posar-se en marxa “si hi ha un alto el foc, si hi ha un acord de pau”. Va posar èmfasi en la paraula si. Contrastant això amb declaracions públiques i privades d’alts funcionaris nord-americans, es pot detectar una postura força implacable. L’ingrés a l’OTAN s’ha de dur a terme com a recompensa futura perquè Ucraïna negociï la millor pau que pugui aconseguir, probablement acceptant una pèrdua significativa de territori.

Si el resultat de la cimera de Vílnius fos aquest, a Ucraïna hi hauria una gran decepció. (El regal moralment dubtós de les bombes de dispersió nord-americanes no substitueix els compromisos de seguretat a llarg termini i només aporta confusió al debat.) A Kíiv ja vam captar indicis d’una ira creixent contra Occident. Abandonats en el combat en solitari durant 500 dies més, sense una promesa ferma de seguretat futura, fins i tot els més valents dels valents tindrien dificultats per reconstruir el seu país baquetejat, esgotat i traumatitzat.

Però si Occident dona a Ucraïna els mitjans militars per guanyar aquesta guerra, i hi afegeix la promesa ferma que podrà ser membre de l’OTAN quan s’acabi, els Estats Units tindran a la llarga una Europa molt més capaç de defensar-se davant d’una Rússia debilitada. Aleshores, els EUA podran dedicar més recursos a l’amenaça geoestratègica de la Xina.

La decisió final es prendrà aquesta setmana mateix, sobre la taula de líders de Vílnius. Vinga, senyor president, faci el pas atrevit i veritablement estratègic que toca. La història l’observa.