El bikini de les nenes

Amb la possible recuperació de casals d’estiu i colònies, s’esdevé la compra de banyador infantil, no gaire car, no ens enganyem, perquè, si torna, que no és segur, pot passar que no arribi a finals d’estiu si la criatura té la mala pensada d’estirar-se. S’estiren a mitja temporada, només per fotre. I amb la compra del banyador assistim, un any més, a la queixa adulta del fet que els biquinis de la talla XS (per a nenes, doncs) tinguin farcit a la part de dalt. Com pot ser, ens diem, que se les sexualitzi d’aquesta manera? M’agradaria aturar-m’hi, tot i que soc d’una generació (els acabats de vacunar) que, de petita, no va conèixer els biquinis, sinó els banyadors. I com més lletjos, millor.

Si parlem de les nenes grans (per exemple, de deu, onze, dotze, tretze, catorze...) el farcit (el que anomenem “farcit”) fa una funció que algunes d’elles demanen: tapa el mugró. N’hi ha moltes que no volen que el mugró transparenti (alguns banyadors d’uniforme escolar per a piscina, blancs, els fan passar una vergonya molt lògica) i tampoc que sobresurti, si se’ls eriça. Passa el mateix amb els tops esportius, per exemple. I en aquest sentit, una servidora hi pot estar d’acord, perquè pot tenir la mateixa preocupació.

Pel que fa a les nenes petites, de cinc anys, per exemple, no té cap sentit que la part de dalt del seu biquini tingui aquest farcit o protecció. ¿Però té sentit, potser, que aquestes nenes duguin part de dalt? ¿No és potser el fet de posar-los biquini el que les cosifica? ¿No haurien d’anar amb unes calcetes bufones, com els nens, a l’espera que la part de dalt tingui algun sentit, perquè ja els han crescut els pits, que figura que, en aquest racó de món, hem decidit que s’ha d’amagar?

Empar Moliner és escriptora