El bilingüisme salvarà el català?

Ara que ja es pot parlar català al Congrés de Diputats i que els estats membres de la Unió rumien seriosament si accepten que esdevingui la 25a llengua oficial de les institucions europees, han tornat a saltar les alarmes internes a compte dels darrers estudis sociolingüístics sobre l'alumnat de 6è de primària i de 4t d'ESO. Abans de deixar-se anar pel pendent del pessimisme, una reflexió tranquil·la sobre les dades obtingudes es fa molt necessària. Ens centrarem en l'alumnat de 4t d'ESO, el nivell que posa fi a l'educació obligatòria, amb tot el que això significa.

A l'hora d'analitzar els alumnes de 4t d'ESO la primera pregunta es refereix a la seva llengua inicial, és a dir, la llengua que van parlar primer a casa quan eren petits. Ara mateix, segons l'estudi, només un 32,4% dels alumnes diuen que la seva llengua inicial és només o sobretot el català. Abans de posar el crit al cel, s'ha de tenir present que aquest 32,4% no és gaire diferent del 31,5% que segons la darrera Enquesta d'Usos Lingüístics declaren el català com a llengua inicial en el conjunt de la població catalana. L'estudi de 4t d'ESO també revela que el percentatge de catalanoparlants inicials ha anat baixant al llarg del temps (ve d'un 39,9% el 2006). Abans d'atribuir aquest fenomen a la substitució rampant del català pel castellà, convé tenir present que el percentatge d'alumnes que té el castellà com a llengua inicial també ha baixat: els grups que creixen són els que tenen totes dues llengües com a inicials i, sobretot, els que tenen altres llengües inicials (cosa no gens sorprenent atesa la significativa incidència de la immigració).

Els sociolingüistes professionals saben que les dades sobre llengua inicial són interessants però que el veritable predictor de l'ús no és la llengua inicial sinó la llengua d'identificació, la llengua que les persones declaren quan se'ls demana, simplement, quina és la seva llengua. Aquí és on va sonar més l'alarma. Sense anar gaire lluny, en la seva glossa de l'estudi de 4t d'ESO aquest mateix diari va emfasitzar que "només" un de cada quatre alumnes (el 25,4% per ser exactes) va dir que el català era la seva llengua. En aquest cas, s'ha d'admetre que hi ha un fort contrast entre l'estudi de 4t d'ESO i l'Enquesta d'Usos Lingüístics, on més d'un terç de la població (el 36,3% per ser exactes) diu que s'identifica amb el català.

Un cop més, abans d'atribuir aquest fenomen a la substitució del català pel castellà cal mirar-se amb una mica d'atenció les dades. És cert que ara hi ha menys alumnes que s'identifiquen amb el català que abans, però vet aquí que enguany també hi ha menys alumnes que s'identifiquen amb el castellà que abans. El grup que surt guanyant és dels alumnes que s'identifiquen amb totes dues llengües, que ha crescut respecte a l'estudi anterior i ara supera els dos terços (34,2% per ser exactes). Els bilingües identitaris són molt més nombrosos a 4t d'ESO que en el conjunt de la població, on amb prou feines superen una quinzena part de la població.

Que tants joves catalans s'identifiquin amb el català i el castellà és bo o dolent? Per a alguns publicistes, ha de ser dolent per necessitat. Passar d'identificar-se només amb el català a identificar-se amb el català i el castellà és el primer pas per acabar identificant-se només amb el castellà. Aquesta anàlisi potser no casa bé amb les dades, perquè resulta que el gruix del creixement dels bilingües identitaris va a càrrec dels alumnes que s'identificaven només amb el castellà, no pas dels que s'identificaven amb només amb el català. (Per la mateixa regla de tres, algú podria dir que hi ha un procés de substitució del castellà pel català.)

La resposta a aquesta pregunta la podríem demanar al mateix estudi de 4t d'ESO. Si el llegim sense els prejudicis habituals contra tot el que soni a bilingüisme, el mateix estudi mostra que la propagació del bilingüisme identitari no és necessàriament perniciosa per al futur del català. Quan es pregunta als alumnes com els agradaria que s'utilitzés el català en els propers 5 anys, només 1 de cada 10 bilingües identitaris respon "menys" (entre els alumnes que s'identifiquen només amb el castellà el percentatge s'enfila a un terç); quan se'ls pregunta pel seu futur laboral, només 0,8 de cada 10 bilingües identitaris diu que no li agradaria parlar "mai" en català a la feina (entre els de castellà el percentatge torna a enfilar-se al terç). Es miri com es miri, per al català són millors els bilingües identitaris que els qui només s'identifiquen amb el castellà. Quan se'ls demana a quin grup de llengua desitjarien pertànyer en el futur, només 0,8 de cada 10 bilingües identitaris diu que li agradaria situar-se en el grup dels que parlen només castellà, que és la preferència de 3 de cada 10 alumnes que s'identifiquen només amb el castellà.

Davant d'aquestes dades, és lògic que la reflexió acabi amb una pregunta: el bilingüisme, entès com la identificació simultània amb dues llengües, és un fenomen a evitar o és el marc en què caldria inserir la salvaguarda del català? Amb el benentès que respondre aquesta pregunta demana no un altre article sinó una sèrie sencera, es poden avançar dues consideracions al respecte. En una societat oberta com la nostra evitar la propagació del bilingüisme potser no és una opció. I explorar la contribució del bilingüisme no a la substitució sinó al manteniment del català pot ser un camí prometedor.