Bipartidisme sense alternança

1. Nova etapa. Bipartidisme imperfecte nacionalista, amb el PSOE com a factor de correcció que decanta la balança cap al costat d'un marc institucional que ara mateix ningú qüestiona. Així arrenca la nova etapa basca, amb una significativa reducció del nombre d’actors rellevants. El benestar prima sobre els drets nacionals, en un moment en què el sobiranisme suma el 67,7% dels vots, una xifra sense precedents. El resultat és que s’ha instal·lat un bipartidisme amb dos partits de dimensions equivalents. A la dreta, PNB, i a l’esquerra, Bildu, de manera que els partits d'obediència espanyola, excepte el PSOE, tenen un paper marginal, amb el PP fora de joc i amb Sumar al límit, amb un sol escó. Els socialistes són determinants per decidir si governa el PNB o Bildu. I no hi ha misteri: la decisió estava escrita abans d’anar a votar. De manera que podríem parlar d’un bipartidisme sense alternança. Mentre la fórmula sumi, el PNB seguirà governant. Els socialistes es garanteixen així una quota de poder a Euskadi i un soci per contribuir a la seva majoria al Parlament espanyol. Aquest és el balanç d’una campanya sense sortides de to. Que apunta a una fase d'estabilitat sobre la base de l'equilibri de forces nacionalista.

Tanmateix, podria sorprendre que amb una majoria sobiranista tan aclaparadora en cap moment, ni en la campanya ni ara, hagi estat sobre la taula la qüestió de la independència, fonament ideològic dels dos partits guanyadors. Com si Euskadi se sentís còmode en aquest peculiar equilibri entre nacionalistes amb el PSOE com a acompanyant. A Catalunya, amb molt menys capital polític, l’independentisme no para d’aixecar la bandera. On està la diferència? Mentre que Junts i Esquerra pugnen per espais electorals fronterers –per tant, són rivals directes–, PNB i Bildu es reparteixen el vot independentista amb hegemonies territorials força definides i concepcions molt diferents en matèria econòmica i social que fan difícil un projecte de govern compartit. El resultat és un equilibri en la diferència que s’explica, en part també, per la traumàtica experiència viscuda, pel benestar d’un país ric i pel fet d’haver assolit, després d’anys molt convulsos, certa estabilitat i ancoratge. Sembla com si els abertzales haguessin après allò de què el PNB no ha dubtat mai: saber on es pot arribar i fins a quin punt cal arriscar. Llàstima que per entendre això tan elemental s’hagi passat un llarg període tràgic, que ingènuament vam creure que s’acabaria al final de la dictadura i que es va perllongar criminalment, confirmant que la dinàmica del terror se sap quan comença però no quan s’acaba.

¿Podem creure realment que comença una nova etapa d’estabilitat i col·laboració a distància? Seria lògic que tard o d’hora es passés del bipartidisme sense alternança a la normal alternança. I llavors la imatge pacificadora que donen aquestes eleccions no haurà estat un miratge. Tanmateix, encara que l’oblit és sovint un autoengany que els pobles practiquen quan pesa l’ombra d’un passat incòmode, l'única manera de protegir el futur és no negar la memòria. Assumir el passat, per incòmode que sigui. I qui sap si la fortalesa del nacionalisme basc és precisament el que permet afrontar el moment actual amb realisme. Certament, ara mateix hi ha una circumstància que afavoreix la prudència. El poder no està en joc, simplement s’avaluen les forces. I el paper de complement del PSOE facilita tenir portes obertes a Madrid per seguir creixent, en un moment en què ningú qüestiona el marc jurídic.

2. Esfondrament. L’altra notícia basca és la confirmació de l’esfondrament del que havia de ser la nova esquerra espanyola. Una vegada més es repeteix la història. En una conjuntura de malestar, desconcert i desgast dels partits tradicionals, sovint l’anomenada extrema esquerra (un eufemisme de contingut volàtil) protagonitza inesperades irrupcions amb forta embranzida. Així va ser a tot Espanya a les eleccions del 2016, amb els 5 milions de vots i 71 escons que va obtenir Podem. La inexperiència, la dificultat de defensar a la pràctica les propostes de canvi més o menys agosarades que despertaven il·lusions, l’ideologisme i la psicopatologia de les petites diferències entre egos inflats, que genera destructives rivalitats en els lideratges, fa que en pocs anys es passi de l’impacte de la irrupció a una dinàmica autodestructiva difícil d’aturar. A Euskadi ja han tocat fons: un sol escó per a Sumar, mentre que Podem desapareix d’escena. El País Basc s’ordena i s'anticipa.