Bitconys

Cada cop que pens que, com a raça, hem coronat el zenit de l'arrogància, el postcapitalisme insisteix a fer un altre dels seus trucs de màgia i demostrar que encara ens queden camins per explorar en això d'escampar dolor i infelicitat arreu amb una alegria absurda. La llista d'aquesta mena d'invents és increïblement llarga, però haurem de fer lloc al panteó d'honor per a les criptomonedes, aquesta cosa que costa tant d'entendre perquè, en el fons, és una demostració tan flagrant de la naturalesa kamikaze de la cobdícia humana que quan te la mires de prop resulta incomprensible que algú intenti vendre't les virtuts d'una força destructiva de tal magnitud com si pogués provocar alguna cosa més que desgràcies al seu pas. 

Clar, tot depèn de quin llenguatge triïs per explicar-ho –i tot depèn del moment històric en què et trobis: la història no és més que una mena d'arc d'ingenuïtat que va del moment en què inventam una cosa i el moment en què aquesta mateixa cosa és usada per fer d'aquest món un món pitjor (o consumir pornografia, que, no ens enganem, en el fons no és més que una altra manera de fer d'aquest món un món pitjor). 

Els defensors de les criptomonedes et glosaran les meravelles del blockchain, el sistema descentralitzat per emmagatzemar les dades i l'historial de transaccions dels bitcoins i que permet que operin al marge de bancs, d'igual a igual, sense la intromissió dels corruptes reguladors del sistema monetari. I tot això d'eliminar intermediaris sona molt bé, fins que comprens que del que es tracta en el fons és d'eliminar controls i impediments per especular salvatgement sense cap mena de vigilància ni pagar impostos. 

A més, segons algunes estimacions, produir, mantenir i transportar bitcoins consumeix cada hora tanta energia com Finlàndia, Argentina o Suïssa. O com Nova Zelanda i Bèlgica junts. És a dir, que consumim una quantitat demencial de recursos en produir, mantenir i transportar l'equivalent en el món real a una bufa fètida d'avarícia i irresponsabilitat. 

En aquest sentit, l'antropòleg David Graeber explica bastant bé com la botxada aquesta de la democràcia no va ser del tot acceptada per les classes dominants fins que no varen cerciorar-se que la democràcia seria una democràcia representativa, assegurant-se així que els que havien manat sempre podien continuar manant, ara a sobre legitimats pels nostres vots. 

Passa un poc el mateix amb les criptomonedes. Potser en algun moment a algú li pogué semblar que podien servir per crear una economia més justa i horitzontal, fins que els de sempre hi varen veure una oportunitat per fer el que sempre han fet (el que els surt de la fava, bàsicament) i varen decidir que allò d'igual a igual i horitzontal els sonava molt bé, i que no hi ha res més horitzontal i d'igual a igual que els tractes entre socis del mateix club de camp. I ja vindrà algú a apagar l'incendi quan s'escampin les flames. 

La banca sempre guanya. La factura, en canvi, la pagam entre tots. A veure a quant ens surt aquesta vegada. 

Joan Cabot és periodista