Blai Bonet, llum desbordada
“En Blai és allí, viu; il·lumina el país”. Així era com Blai Bonet, poeta i novel·lista de Santanyí, Mallorca, es responia a ell mateix la pregunta de com volia ser recordat (la modèstia no es comptava entre les virtuts de Blai Bonet). Aquest dimecres fa 25 anys, ja, de la seva mort, i la perspectiva del temps permet afirmar que les seves paraules s'han convertit en una profecia afortunadament autocomplerta. La poesia i les novel·les, i també els dietaris, de Blai Bonet, estan a l'abast gràcies a editorials com Edicions de 1984, Club Editor, Adia o El Gall, i no només estan a disposició dels lectors sinó que tenen lectors. Si més no, lectors altament qualificats: no és exagerat afirmar que Blai Bonet és un dels autors de la literatura catalana del segle XX amb una influència més gran i més productiva damunt els del segle XXI.
Algú pot objectar que Blai Bonet no és un escriptor per a tothom, però sí que és de tothom. Volia ser-ho. Dimecres decapvespre, al bar Horiginal de Barcelona (ara La Rubia, un embull de noms) hi haurà un recital col·lectiu a càrrec de poetes, crítics, que han llegit l'obra blaibonetiana i l'han interioritzada, l'han compartida i difosa, l'han defensada i celebrada. La que segurament és la seva novel·la més important, El mar, va ser adaptada al cinema per Agustí Villaronga, i el resultat és una pel·lícula que tampoc deixa d'emetre llum, com les pàgines de Blai Bonet. Els darrers anys de la seva vida els va passar a un apartament a Cala Figuera, un indret que va fracassar feliçment en la seva vocació de zona turística, i que es va convertir en lloc de peregrinació per a molts que acudien a veure el mestre i escoltar-lo. Ara molts (entre els quals, gent que aleshores eren infants, o no havien nascut) es reuneixen per llegir plegats els seus versos. Que un poeta triomfi, o més ben dit: que triomfin els seus poemes, és això.
A diferència de Gabriel Ferrater i Joan Fuster, de qui enguany hem commemorat els centenaris respectius, Blai Bonet no era un intel·lectual, sinó un artista, i és des d'aquí que entra a la poesia, que la llegeix i n'escriu. Sempre l'he vist a prop, o al costat, d'altres individus colossals del seu temps com Vicent Andrés Estellés o Joan Vinyoli. Tots tres són intuïtius i més o menys torrencials i desiguals (aquestes dues darreres coses, Vinyoli no ho és tant), però els cims als quals arriben cadascun dels tres són singularment alts, i en una quantitat important d'ocasions causen vertigen. A Blai Bonet no li agradava ser comparat, perquè li agradava imaginar que el seu talent era únic, o que si de cas admetia paral·lelismes només amb els seus referents, es diguessin Joyce o Miquel Àngel. Fos com fos, Blai Bonet és un d'aquests rars poetes que resignifiquen el llenguatge, i que atorguen a la seva llengua un so inaugural, com si les paraules de la tribu fossin acabades d'estrenar. La poesia, per a ell, és una qüestió del cos i de la fe, que són dues formes del misteri. I per això és allí i no se'n mourà. Seguirà il·luminant-nos.
