Sovint m'encallo en la definició del mot 'aforisme'. No sé com sortir-me'n. Què és un aforisme? M'ho he preguntat tantes vegades, i m'ho he respost de tantes maneres diferents, que ara, amb els pensaments de Blaise Pascal al meu davant, se'm fa molt difícil contestar. No és que no sàpiga com fer-ho, és que ho sé massa, i d'aquí neix la dificultat. Més que res en aquest moment, quan sospito que Pascal va ser i no va ser un aforista, el més profund. És aquesta profunditat, i la seva dedicació científica, el que, per a mi, el fa tan singular. Avui, 350 anys més tard, he de dir que els millors aforismes els trobo en els llibres moderns de matemàtiques, de física i de neurologia, més que no pas en els de filosofia i de teologia.
La definició d'aforisme, si ens remetem a la seva etimologia, és fàcil: un aforisme és una definició. Jo sempre he cregut que un aforisme és un pensament no científic, breu i original, expressat de manera enginyosa i amb un estil poètic i juganer. Amb laconisme. És molt més. I un altre dia ho definiré segurament en uns mots diferents. Un aforisme, com qualsevol altre pensament filosòfic, ha de ser intel·ligent, ha de tenir una construcció estètica. Quelcom que jo considero molt important en un aforisme és que sota l'aparença de la ingravidesa ha de ser sòlid. S'entén, així? No ho sé, però jo sí que sé el que vull dir.
Després dels meus fallits intents d'ensenyar la constitució literària i filosòfica d'un aforisme, què puc dir dels pensaments de Blaise Pascal? Puc dir el que penso, i el que penso és que considero Blaise Pascal un autèntic mestre aforístic, tot i que majoritàriament no se'l consideri a ell un veritable aforista.
Particularment, a l'escriptura fragmentària de Pascal li falta l'esquema lacònic, l'enginy i el joc que abans apuntava com a elements indispensables de l'aforisme. Una cosa semblant em passa amb Michel de Montaigne, amb qui Pascal es degué inspirar més d'una vegada, i que, redundant en el que dic, se'l pot considerar, a la vegada, mestre seu. Michel de Montaigne és un assagista, com ell mateix es va considerar, i Blaise Pascal és un moralista, que és el que sembla que volia ser. Però tots dos fan d'ells mateixos la matèria de les seves reflexions mitjançant una manera de pensar concisa i essencial.
Sembla fora de tota sospita que els grans aforistes francesos del segle XIX i XX tingueren el seu gran referent en Pascal. Cal fer menció de Joubert, de Rivarol, de Chamfort, de Vauvenargues i altres. No sobta que sigui així, perquè aquests autors es basen en el contingut de Pascal i no en la forma, encara que és en la forma que ells han excel·lit. No és el cas d'altres 'descendents' seus més rigorosos conceptualment i no tant literàriament i poèticament. Segueixo il·lustres estudiosos de les seves obres i de l'obra pascaliana. Així, sembla que han heretat influències del científic de Port-Royal, tant Sartre com Chateaubriand i François Mauriac, per no allunyar-nos de la llengua francesa. Però s'han fet referències més o menys directes en el pensament de filòsofs posteriors de tota la geografia occidental: Kierkegaard, Guardini, Rousseau...
Com sempre, en aquests comentaris sobre els escriptors que m'han estimat, no faig altra cosa que posar per escrit el que ha suposat per a mi la lectura i la relectura de les seves obres. Les obres de Blaise Pascal, en el meu cas, són primordialment dues: 'Les Provincianes', aquelles dinou cartes adreçades majoritàriament als jesuïtes que tant rebombori aixecaren, i els 'Pensaments', un aplec considerable de notes i apunts que Pascal anava desant per a una completa 'Apologia del cristianisme'. Són d'aquests ben nominats pensaments que han sortit les cites més distingides i populars que ens recorden el seu autor. No crec que es puguin considerar de cap manera aforismes, però sí que d'aquests textos fragmentaris se'n poden extreure una infinitat. I això és el que hem fet els seus lectors al llarg dels anys.
Els 'Pensaments' de Blaise Pascal s'han de considerar veritable literatura de pensament, i valgui la redundància si hi he caigut. Pascal és un escriptor amb tota regla, un literat d'abast universal. Les notes, els apunts, els esborranys i les 'ocurrències' que formen aquesta obra incommensurable són dignes de gravar-se a les bigues de fusta del sostre de les cambres més nobles d'Occident, igual que ho va fer Montaigne amb els que ell va considerar veritables itineraris de vida. Una intel·ligent barreja d'originalitat i de saviesa. I així i tot, d'intuïció i d'espontaneïtat, que són els elements que en aforística jo valoro més.
El pensament és infinit. El pensament ho pot pensar tot. Què cal pensar, aleshores? I com pensar-ho? De reflexions sobre aquesta imatge se'n feia moltes i cada dia Miquel Ramis Alonso, el nostre savi de Sineu. Devia coincidir amb moltes coses amb Blaise Pascal, més que res en l'essència de la constitució de l'home i la seva espiritualitat i transcendència. I també en la seva escriptura fragmentària. Tant Pascal com Ramis Alonso feien les seves anotacions sense cap mena de sistematització, amb un estil sentenciós, o això semblava, encara que en el fons, en l'essència, compartien una profunda passió apologètica per la figura de Jesucrist i la seva bona nova. Ramis Alonso s'inspirava en la gent més humil del poble, la que cultivava el camp, la que es dedicava a l'artesania més modesta, la que sense saber-se explicar ho sabia tot. D'aquí sembla partir també Blaise Pascal, de la manca de seguretat expressiva que té l'ésser humà, malgrat tenir els coneixements més bàsics coberts i la saviesa més preuada al seu abast. Una altra cosa és que els homes en facem l'ús que pertoca i ens pertoca per assolir el nostre benestar personal i col·lectiu.
Perquè, com molt bé diu Pascal, o així penso haver-ho entès, la matèria no fabrica l'alegria, ni l'amor, ni la felicitat. No és el cor, ni l'estómac ni el cervell que elaboren el millor que posseïm els homes. Qui ho elabora? La ment? Què és la ment? Qui construeix la raó i els pensaments, la voluntat i la fe, les il·lusions, les mentides i la veritat?
Jo em quedo amb una reflexió pascaliana final per tancar el meu comentari. Diu Pascal que l'home sap que és miserable. "Per tant, és miserable perquè ho és, i és gran perquè ho sap". La meva conclusió: l'home és més gran que miserable, i aquesta és la causa que encara no s'hagi extingit.