Blasfèmia laica
Prendre el nom del poble en va. En podríem dir la blasfèmia laica. És un fenomen polític cíclic que ha dut sovint a experiències tràgiques, entre elles el feixisme. Ara estem en fase de retorn, amb Donald Trump com a comandant en cap, cada dia més encantat amb la seva exhibició d’una autoritat que es pretén per sobre de qualsevol límit. Ell –en nom del poble– decideix per tot i per tothom: marca els aranzels que posa i els que vol que li posin els altres països. Un ésser gens empàtic, que creu que el món comença i acaba en la seva figura: un cos pentinat de groc que camina trepitjant els altres i que passeja el seu volum amb una arrogància que pretén dir-nos que tot comença i acaba en ell.
Les normes del sistema democràtic són irrellevants: Trump se sent amb legitimitat per saltar-se tot el que li faci nosa. Tant és així, que just al començament del seu segon mandat ja està explicant com s’ho farà per obtenir-ne un tercer, cosa que la llei prohibeix. Anuncia el seu objectiu donant per entès que ningú té dret a oposar-s’hi, i des del primer dia no fa més que debilitar les institucions democràtiques. Començant per la negació sistemàtica de l’autonomia del poder judicial.
De manera que és president –i costa d'entendre que les institucions americanes ho permetin– portant una motxilla de sentències judicials a sobre. A parer seu, ni el poder judicial ni el poder legislatiu tenen cap dret sobre ell, perquè té la legitimitat del poble. Argument amb què tots els dictadors –els que han arribat per la força i els que han arribat pel vot– pretenen emparar una presumpta immunitat. Així, amb Trump la democràcia americana està en un moment de suspensió en què tot trontolla al seu ritme, i ni el Partit Demòcrata sembla capaç de sortir a donar batalla. No és estrany que l’únic subjecte de la seva mena que l’acompanyava, Elon Musk, ja estigui en via de sortida. Ho ha anticipat el mateix Trump com si volgués deixar clar que també en aquest cas té ell la darrera paraula. Ell camina i qui no el segueix descarrila.
Tanmateix, el punt feble d’aquests deliris nihilistes, d’aquest creure que tot està permès, és que, instal·lats en la seva fantasia, creuen abans d’hora que l’adversari ja està desactivat, i acaben perdent el sentit de la realitat fins a quedar atrapats en un món que havien llegit equivocadament. La manera en què Putin se’l toreja i el mareja amb la guerra d’Ucraïna n'és una prova evident. El nihilisme fa perdre el món de vista, perquè si una cosa caracteritza l’experiència humana és que no tot és possible. Negar aquesta realitat és la baula feble de l'autòcrata. El dèspota, insensible als límits del que és possible, pot acabar atrapat en el deliri autoritari que havia de ser definitiu, ofegat en la seva pròpia fantasia. ¿Ho serà l’embat econòmic amb el qual s’ha despenjat aquesta vegada?
