Blaugrana dia sí dia no

Intentant enviar aquest article fora de l’urgent triangle informatiu Waterloo-Sanxenxo-Raw Alejandro,  he acabat trobant refugi temàtic en la samarreta del Barça, perquè el club jugarà amb la samarreta blanca l’any que ve com a segona equipació.

Com que el blanc és el color de l’innominable, el club ha sortit a l’atac amb una defensa demagògico-preventiva de caixa cobri i llagrimeta i ha explicat als socis que es tracta d’una equipació que “ret homenatge als que van fer història entre les dècades dels 20 i el 70, com Kubala i Cruyff”.

No calia, perquè, en efecte, si algun color era propi del Barça quan no anava de blaugrana, era el blanc. Però, sobretot, perquè després d’haver-lo vist jugar de groc, carabassa, rosa, vermell, verd, blau cel, or, plata, negre i tota la capsa de Caran d’Ache, ara no ens posarem llepafils pel blanc.

El problema no és el blanc (especialment útil quan la suor a les samarretes de cotó convertia el blaugrana en una taca fosca i la TV en blanc i negre necessitava un contrast), sinó canviar gairebé sempre de samarreta fora de casa, sense cap necessitat més que la que de guanyar diners, perquè les segones samarretes es venen molt bé. En efecte, es venen molt bé la identitat. El Barça ja és un club blaugrana a temps parcial. Veus imatges d’un partit de fa anys i primer has d’endevinar quin dels dos equips era el Barça.

El filòsof anglès Simon Critchley deia que el futbol vivia entre la possibilitat d’una poètica i l’evidència de ser un espectacle venut al mercadeig, propi d’aquest període del capitalisme de la fi del món pel qual transitem. A mi, el blanc em portarà a la infància i a l’adolescència, però aquesta renúncia als colors de les segones i les terceres equipacions per contracte em porta a renegar del futbol modern.