Les blaugranes celebren la vida
Les jugadores del Barça van mantejar la jugadora de l’Atlètic de Madrid Virginia Torrecillas, que ha tornat a jugar a futbol després d’haver superat un tumor cerebral que li van trobar fa un parell d’anys.
La imatge de la celebració, amb la matalassera volant per damunt del cap de les blaugranes, ha corregut per tot arreu acompanyada per comentaris de reconeixement a l’esportivitat del gest. És normal. Estem mancats d’exemples públics de companyonia, d’amabilitat i positivitat, i és reconfortant que l’esport, tan professionalitzat ell, tan donat als posats agressius fins i tot en la celebració d’un gol o d’una cistella, somrigui i continuï assortint-nos amb mostres creatives d’humanitat. Les blaugranes acabaven de clavar un 7 a 0 a les matalasseres i l’homenatge se’l va endur una rival derrotada a la final, com si fos més important celebrar la vida que celebrar la victòria.
Em va recordar el gest de Carles Puyol l’any 2011 a la final de Wembley, quan va renunciar a ser ell qui rebés la Copa d’Europa, com li corresponia pel braçalet de capità, i va deixar aquest honor, que l’hauria fet sortir una altra vegada a tots els àlbums de fotos històriques, a mans d’Éric Abidal, que també acabava de superar un càncer.
L’esport multiplica per bé o per mal tot el que toca, i el gest de les campiones blaugranes té aquest alt valor pedagògic de normalitat que s’encomana, just ara que les futbolistes estan mostrant a les nenes com trencar un de tants sostres de vidre.