Un ble i un ai
“Un ble i un ai fan Blai”: així es definia Blai Bonet a Sonets (2000), en un dels nombrosíssims autoretrats que el poeta santanyiner va deixar esculpits, de vegades amb traç fi, de vegades amb una fesomia deliciosament gropelluda, en la seva producció poètica i literària en general. I, més enllà de la sonoritat perfecta i la potència d’aquest concepte, sempre m’ha agradat llegir aquest fragment de vers com una síntesi real del que Blai va ser, era i és com a escriptor. La mística que s’encarna en el ble d’un ciri lligat estretament a l’experiència corporal, l’albada i la fosca alhora, il·luminació intel·lectual i una vivència crua del dolor. O, per dir-ho en una sola paraula que feia servir ell, la Passió.
Incertesa, idò, i també il·lusió: sembla, segons com, que el del vers també ha estat el camí que es va encetar fa més de vint anys amb la compra de l’immoble a la família de l’autor per part del Consell de Mallorca, el mític ‘carrer de Palma, 74’, que Bonet va deixar fixat a més d’un poema com les coordenades exactes del seu viure. Una promesa que s’ha allargat tant en el temps que a estones ha fet dubtar si el projecte arribaria a bon port, però que ara, a la fi, i gràcies a la feina ingent de tot l’equip de la Fundació Mallorca Literària, es converteix en una preciosa realitat: la Casa Blai Bonet, centre de poesia contemporània viva i universal, ha obert les portes aquest mes de juny a Santanyí.
La magnitud de la notícia és difícil de copsar d’entrada, però val la pena fer-hi esment. No és només que amb la inauguració d’aquesta Casa guanyem, com a societat, un nou espai de memòria dedicat a un escriptor de culte, un dels més grans que han escrit en ‘lo pus bell catalanesc del món’ i que va desdibuixar els gèneres literaris com no havia gosat fer-ho ningú d’ençà de Ramon Llull, produint un magma creatiu, de pensament i de llenguatge potentíssim, sinó que amb aquest acte de memòria (obra de persones com Carme Castells, Pau Vadell, Joan Tomàs Martínez, Xesca Salvà i Antoni Garau, entre d’altres) guanyarem també un espai viu per a la poesia i creació. La Casa Blai Bonet se suma als projectes de la Casa Museu Llorenç Villalonga de Binissalem i a la Casa Rafel Ginard - Museu de la Paraula de Sant Joan, i serà també un “epicentre de creació poètica”, segons l’han definit des de la Fundació, i disposarà d’un arxiu i una biblioteca especialitzada (que conté els fons de Bonet, però també d’altres poetes com Damià Huguet, Jaume Pomar, Josep Maria Llompart, Cèlia Viñas, Antonina Canyelles i Antoni Vidal Ferrando), a més d’un espai de residències per a escriptors.
A La vida i els meus instants (1987) el discurs emocionat que Bonet va escriure quan l’escola de Santanyí va rebre el seu nom, l’autor reblava: “Blai sempre és allí, viu: il·lumina el seu país”. Ara, des del seu racó de món, que gràcies a la seva creació és també centre del món, amb aquesta nova vida, podrem dir que la seva llum torna a venir de Santanyí. Després de tot, haurà guanyat el ble.
