Blues de Son Llàtzer (i de la sanitat pública)
Per causes ben properes, aquestes festes passades he tornat a tenir ocasió de comprovar l’excel·lent servei que ofereix el personal sanitari de l’hospital de Son Llàtzer, un dels hospitals del servei de salut pública de les Balears. En aquest cas es tractava de la unitat de pneumologia (la passa de malalties respiratòries enguany és tremenda; la millor recomanació sempre és vacunar-se), però en experiències anteriors, i en altres especialitats, he pogut constatar que la manera de fer sempre és la mateixa: excel·lents professionals que no escatimen hores, esforços ni talent per satisfer les necessitats del malalt i donar-los la millor assistència fins que arriba el moment de l’alta. Metges, metgesses, infermeres, infermers i personal auxiliar, tots són mereixedors de reconeixement per una feina tan important com, quasi sempre, poc agraïda.
Però, més enllà d’agraïments i aplaudiments (quin temps desagradós aquell del confinament, quan es van imposar uns aplaudiments a portals i balcons que potser van tenir sentit els primers dies, però que després eren buits i postissos), qualsevol tracte amb la sanitat pública ens hauria de servir per posar-la en valor. Com a ciutadans d’aquestes Illes, com a societat i com a país, el servei de salut pública és una de les conquestes més importants que hem fet al llarg d’aquestes dècades de democràcia. Per això hauríem d’extremar sempre les alertes contra les temptacions de privatitzar la sanitat i desarticular aquest servei, o minimitzar-lo, o desprestigiar-lo. O de deixar-lo morir lentament: el servei que donen els professionals, ho torn a repetir, és òptim, però les condicions en què el donen no ho són tant. No ho són gens. Ni a Son Llàtzer, ni a cap dels nostres hospitals públics, ni a una quantitat important, segurament majoritària, dels centres d’Atenció Primària.
La falta d’inversions és visible a les instal·lacions, i l’escassedat de personal i de recursos de tot tipus no tan sols és denunciada de manera recurrent pels mateixos sanitaris, sinó que també és fàcil d’observar en una estada d’uns quants dies. La inversió en sanitat, juntament amb l’educació i les pensions (i, ara també, l’acollida d’immigrants) són les prioritats indiscutibles que ha de tenir qualsevol govern de qualsevol color polític. Més que això: són la raó de ser de l’estat de dret, i també de les institucions i de l’Administració. Si els governs no ens serveixen per tenir serveis públics, no ens serveixen per a res.
Els serveis públics en general, i el servei de salut pública en particular, són espais literalment de vida o mort per a la ciutadania. No han de ser, per tant, camps de batalla polítics, i de cap manera es poden veure afectats per discursos negacionistes que qüestionin la ciència i la medicina, ni per les obsessions dels que no poden sofrir ni tan sols que es dispensi l’atenció sanitària en la llengua pròpia d’aquestes Illes: devem un reconeixement específic als professionals agrupats en la iniciativa de Sanitaris per la Llengua, que recorden que mai la llengua, i encara manco el català, han estat ni han de ser motiu, cap problema, per rebre l’atenció correcta.
Són evidències, obvietats, però ja ho va dir Bertold Brecht: “Quins temps estarem vivint, que és necessari defensar allò que és obvi”. Voleu ser bons governants? Invertiu en la salut dels ciutadans. Lluitau contra el canvi climàtic, que ens mata de diferents maneres, i multiplicau per tres el pressupost destinat a la sanitat pública, entesa evidentment com un dret reconegut a tothom, residents i nouvinguts. I en català, per descomptat.
