Bolonya, l'infern turístic de la mortadel·la
Fa una mica més de 10 anys, Bolonya, la meva ciutat natal a Itàlia, no era considerada com una gran destinació turística. Hi havia alguns viatges organitzats, però la ciutat era coneguda sobretot per ser la seu d’una de les universitats més antigues d’Europa. La seva cuina –amb plats com els tortel·linis o les tallarines– també era un atractiu, tot i que secundari.
Les aerolínies de baix cost, els lloguers temporals i les xarxes socials ho han canviat tot. Ara mateix Bolonya s’està convertint del tot en una d’aquestes ciutats en què val més evitar els carrers principals. Alguns efectes d’això són habituals, com ara els propietaris que han convertit els pisos en apartaments turístics, cosa que ha apujat els preus i ha enviat els estudiants lluny de la universitat, cap als petits pobles de la perifèria. Però hi ha una conseqüència que és molt específica de Bolonya: el consum sorprenentment ingent de mortadel·la.
Si encara no la coneixeu, la mortadel·la és un embotit fet de carn de porc de color rosa clar, molt picada, esquitxada de daus blancs de greix i, a vegades, amb pistatxos. La relació de la mortadel·la amb Bolonya és molt antiga. La lenta invasió de la nostra ciutat per part de botigues de mortadel·la va començar abans de la covid, però es va accelerar quan, com a molts altres llocs, molts cafès, restaurants i botigues de Bolonya van haver de tancar durant la pandèmia. Molts dels locals del centre de la ciutat van acabar en mans de cadenes amb molts diners i un objectiu singular: vendre mortadel·la als estrangers.
El centre ha canviat completament. Als carrers del voltant de la històrica plaça major hi havia hagut moltes papereries antigues –i una de preferida, amb plomes estilogràfiques, tintes de molts colors i totes les llibretes amb què es podia somiar–. Hi havia sigut des que tenia memòria, però no fa gaire que s’ha convertit en una “Antiga xarcuteria”. Forma part d’una cadena. Just al davant, al lloc on em sembla que hi havia una joieria, hi ha una altra xarcuteria suposadament antiga de la mateixa cadena. Quan vaig preguntar a la dependenta com era d’antiga, em va dir que l’havien obert feia tres mesos.
Així mateix, just al costat de la plaça hi ha un petit laberint de carrers, en el qual hi havia hagut el mercat municipal. Moltes botigues encara hi són, amb un aspecte perfecte i intentant vendre les seves fruites i verdures, tot i que presumiblement no a les multituds de gent que marxen darrere dels guies amb micròfons i petites banderes. Aquests grups normalment s’aturen davant de les botigues antigues que han cedit i que ara exposen rodanxes i rodanxes de mortadel·la als aparadors.
També hi ha infinites imatges de porcs. Davant d’una botiga hi havia estàtues de porcs ben contents amb els ganivets amb els quals suposadament s’haurien d’escorxar ells mateixos per fer-se mortadel·la. En una altra botiga, un morro de porc al rètol. Uns porcs molt realistes, però estilitzats i somrients, miren benignament els cambrers de baix, que carreguen safates plenes a vessar de carn esponjosa, disposada com núvols i llacets.
Han aparegut noves tradicions. Una d’aquestes botigues, també propera a la plaça major, ven tortel·linis fregits en una paperina, afirmant que és una especialitat local (més com una aspiració que com una realitat). Hi ha tot de turistes que passegen amb paperines mig desfetes pel greix, transportant els tortel·linis fregits a la boca amb forquilles d’un sol ús. Sembla que els agraden –tot i que una fregida sempre fa que tot sigui més bo–, però em pregunto si realment pensen que viuen una experiència molt genuïna.
Evidentment, el turisme excessiu afecta molts llocs. Desenes de milers de persones han protestat contra el turisme aquest estiu a Espanya. El mes passat, els barcelonins que protestaven per l’amuntegament i l’escassetat d’habitatges van ruixar els turistes amb pistoles d’aigua. Venècia ha provat de cobrar als turistes d’un dia una tarifa d’entrada, en cert sentit mercantilitzant encara més la ciutat. A mesura que els estius es fan més calorosos, volar d’una part d’un planeta sobreescalfat a una altra per consumir grans quantitats de carn no sembla més que un últim sospir. La gent que omple els vells carrers de Bolonya sembla que insisteixi tossudament que sí, que encara podem tenir totes aquestes coses, quan tots els senyals ens diuen que no podem.
Des del segle XIII Bolonya ha estat coneguda com La Dotta (la docta), per la universitat, La Grassa, a causa de la terra fèrtil que l’envoltava, i La Turrita, per les seves torres. Algunes vegades també havia estat La Rossa, pel color de les seves muralles i pel seu passat com a plaça forta del Partit Comunista. Una de les torres dretes més antigues, la Garisenda, va ser construïda al segle XII, i juntament amb la torre Asinelli, que és al costat, formen el símbol no mortadel·la de Bolonya. Ara la Garisenda, que fa segles que s’ha inclinat de manera preocupant, podria estar en perill de caure. Tota la zona s’ha acordonat perquè els autobusos turístics, autobusos normals i cotxes ja no puguin acostar-s’hi, i s’han instal·lat suports mentre es traça un pla de salvaguarda.
Durant segles els erudits, els porcs i les torres de Bolonya estaven en harmonia. Ara els estudiants han estat desarrelats i la torre té problemes. Només regnen els porcs, suprems.
Realment hem de viatjar així?
Copyright The New York Times
