La bomba

Si una cosa caracteritza les dues primeres novel·les de Kazuo Ishiguro, premi Nobel de literatura 2017, és l’afany de voler explicar la vida japonesa després de la bomba atòmica. Tant Pàl·lida llum a les muntanyes com Un artista del món flotant (no hi ha traducció catalana de cap de les dues) conformen un retrat literari colpidor i alhora tendre d’una societat que prova de refer-se de les conseqüències d’haver rebut un cop tan devastador. Perquè quan provem de pensar quantes vides humanes van emportar-se les bombes atòmiques d’Hiroshima i Nagasaki (339.227 i 195.607, respectivament, més els 127.000 ‘irradiats’, sobrevivents amb seqüeles, ara mateix, vius i octogenaris…) ens maregem i potser tastem un poc d’aquell penediment al·lucinat que va sentir Robert Oppenheimer. A les novel·les d’Ishiguro, sobretot a la segona de les citades, s'hi narra el penediment d’un pintor, d’un creador que amb el seu art propagandístic i nacionalista va donar ales a la guerra, a la participació massiva i a un entusiasme forassenyat que va ser un dels factors que més van empènyer a l'efervescència bèl·lica i també a la necessitat nord-americana de posar-hi un punt final terriblement dràstic amb una bomba que va forçar la rendició immediata. 

La immensa ferida que un fet així provoca en una societat –en una cultura, a la història d’un país– és tan fonda i terrorífica que fins i tot sorprèn que no n’hi hagi molta més literatura –o cinema. El mateix Ishiguro no va viure-ho en primera persona (però sí sa mare; ell va néixer anys després). El pes d’aquest esdeveniment va marcar la història de la seva família, i d’aquí la necessitat d’explicar-se a si mateix entorn de la bomba. La resta de les seves novel·les, d’una forma més o menys subtil o metafòrica, giraran entorn d’un esdeveniment així: un daltabaix futur o passat que marca per sempre més la vida d’uns personatges que sempre provaran de ser bons –dignes–, tot i l’ombra de la mort, del mal i la guerra. La pel·lícula de Christopher Nolan sobre el creador de la bomba no s’ha estrenat al Japó fins ara, molts mesos després de l’estrena a la resta del món. És una demora anòmala en la globalització gairebé immediata de continguts culturals, només explicable pel que significa encara la bomba a la societat japonesa. No ha de ser agradable, encara, veure com es prepara, com si fos una festa d’intel·lectuals, el genocidi dels teus. 

Daniel Jonah Goldhagen, a Pitjor que la guerra (l’estudi més seriós i monumental que s’ha fet mai sobre genocidis) no té cap problema a considerar el llançament de la bomba d’Hiroshima com un genocidi. Un concepte del qual es torna a parlar aquests dies, arran de l’ofensiva –molt probablement un crim de guerra– de l’exèrcit d’Israel a Gaza, però que en cap cas s’hauria de considerar un genocidi, pròpiament, llevat que consideréssim també així la nostra guerra civil. 

Sigui com sigui, davant d’aquest passat i present, costa vaticinar un futur de pau i prosperitat per la humanitat. Per molt que se’ns vulgui convèncer que hi ha menys guerres que mai, i menys violentes. O que ha acabat l’amenaça d’una guerra nuclear que hauria pogut fer explotar el planeta sencer.