Una bombeta, Franco i els Jocs dels Pirineus
En dos dies de setembre del 1955 la bèstia fa 500 quilòmetres. Inaugura dues capelles, cinc centrals hidroelèctriques i el colossal embassament d’Escales. És l’exitós “Producid, producid, producid ” Franco Tour al Pirineu. Más madera que és la postguerra. Llum, foc, destrucció. El dictador droga l’Espanya autàrquica deJuan Palomo yo me lo guiso yo me lo como amb aliment verd placebo: “Los viajeros pierden la noción del marco con que la naturaleza ha dotado a los pueblos pirenaicos ”. Fot-li verd Matrix. Enciam lisèrgic per enganyar l’estómac. Franco és el gran cantautor propagandista del franquisme. Però ell no és ruc i ell sí que menja.
Paquito el chocolatero de la dictadura és addicte a les truites de riu. A Pont de Suert ordena que n’hi posin una al plat. Abans la fa provar a un dels 120 membres de la seva comitiva. Té por que l’enverinin. I no se’n refia un pèl d’aquells autòctons de la reserva Cherokee catalana. Misèria, miserables. Allà, allunyats de tot. Què hi foten? Per a Franco només tenen aigua i truites. Somiatruites. Ho tenen tot. Tenen el somni: l’or. L’or líquid: l’aigua. Això, amics i amigues és Eldorado.
El Pirineu és daurat Déu. Crear l’univers. Gràcies a l’aigua pirinenca el món neix, creix, es reprodueix i no mor. Un miracle: es passa de la foscor a la llum. Es diu electricitat. Un planeta on es veu el que no es veia. Adeu tenebres, hola sol. Dràcula mor i neix Superman. Tot el Pirineu són rampes de llançament de vida. Les centrals hidroelèctriques són un dels actes de generositat més grans del món. Uns pocs ho donen tot a molts. Des que neixen a inicis del segle XX: Capdella, Molinos, Congost, la Pobla de Segur, Sossís, Talarn, Gavet, Terradets, Camarasa... Déu se’n va a dormir. I l’home, com un ET vingut d’un altre planeta, aixeca el dit elèctric per dirigir la creació. Els pobles pirinencs dupliquen la població. Els dòlars rodolen per les muntanyes. Tot és xauxa. Tot és or. Tot és propaganda: “Hoy, gracias a las obras de las grandes compañías productoras de electricidad, que han ido a construir sus presas en el seno pirenaico, [...] la alta montaña catalana se ofrece a la contemplación del turismo, con sus soberbios paisajes montaraces, sus estanques silenciosos, sus cascadas bañadas de misterio, sus peñascales abruptos, sus valles siempre verdes y sus pueblecillos antiquísimos, donde reinan todavía las costumbres patriarcales que parecen ya barridas del haz de la tierra ”. És el 1914 de part massiu de centrals hidroelèctriques. És el 1914 de back to the future amb ecos de franquisme del demà. Però tot això, ni el 1914 ni el 1955, no va acabar amb la mort moribunda dels Pirineus. Les persones, moren, però els pobles, les cases, els paisatges. El del Pirineu és un dels èxodes més bèsties que hi ha. Un dels processos migratoris més tristos, dolorosos, injustos. S’ha parlat poc de les migracions pirinenques del segle XX perquè, com els morts, hi ha migracions de primera i segona classe. Les d’aquí no compten. És veu que hi ha misèries més bones que d’altres. Quanta, quanta farsa. Si l’or líquid del segle XX no va aturar la mort del Pirineu, què poden fer els Jocs Olímpics d’Hivern del segle XXI perquè no passi el mateix? Fàcil: es diu transcendència. Quan assenyalem la lluna dels Pirineus els necis miren el dit dels Jocs. La història és coneguda i pot repetir-se, o no.
L’estiu de 1894 l’enginyer britànic Herpburn Ballantine fa un viatge pels Pirineus: Andorra, la Seu d’Urgell, Llavorsí, Esterri d’Àneu, la Vall d’Aran. Era un home acostumat a la llum, a l’electricitat. I als Pirineus encara no troba l’interruptor. Escriu: “L’única cosa moderna en aquesta vall desolada eren els pals del telègraf plantats feia poc i, feia menys encara, trencats, arrencats i emportats per l’aigua”. Avui diríem el mateix de la fibra òptica, les carreteres, les vies de tren... Hi ha persones que sempre estan allunyades dels segles. Però sempre, com deia l’enginyer: “Hi ha indrets a la terra tan bells que hom té el desig de desar-los al cor”. Això no serveix de res. També ho deia Franco. També es diu ara. L’únic que serveix és que a tot arreu hi puguin viure les persones. Els Jocs Olímpics dels Pirineus són un interrogant clavat a la terra del segle XXI: ¿tenen més drets les majories que les minories? Aquest és el partit a guanyar o perdre. Si les persones no poden continuar jugant més enllà dels Jocs, els Jocs són ludopatia per al ludòpata que té el Pirineu com un casino aïllat, solitari, etern, on es pot fer allò que en altres llocs no es podria fer. El verd vida, com a la ruleta, també passa a negre mort.