Bombolles de no-fricció
La cua matinal que ens obliguen a fer les entitats bancàries és una mena de purgatori dantesc: mal que el dimoni dels diners no et burxi amb un punxó mentre t'hi esperes, sembla ben bé una filera d'ànimes en pena, condemnades que ens jutgi qui mana —l'economia. Us demanareu què hi faig, perdent el temps i la paciència a la porta d'un d'aquests xibius, la segona setmana del mes d'agost, arriscant-me a patir un cop de calor, i n'hi ha que riureu, quan ho hagi explicat —per no plorar.
L'escenari, una de les oficines que queden d'una macroentitat bancària que, amb l'excusa de la pandèmia, només proporciona assistència presencial (humana) durant tres hores cada matí i amb cita prèvia. Dedins, l'aire condicionat va regalat, i hi ha dos empleats: un que ens ha d'atendre i l'altre que gestiona els cèntims des d'un despatx; però els clients ens hem d'esperar defora, també per la pandèmia.
Ben aferrada a la porta, per si li arribés un bri d'aquest aritjol artificial, s'espera una noieta de vint anys que serà la propera a ser atesa, després que hagi entrat la senyora de mitjana edat amb dos cussets que li anava al davant. Rere seu hi ha una dona d'una cinquantena, d'aquelles que són pell i os de tant de treballar i criar fills i cuidar parents i xerrar fort; després hi soc jo; a continuació, una padrina amb bata de flors i, darrere d'ella, un xicot d'ascendència africana de devers trenta anys.
La noieta cantusseja, sense dur auriculars, i branda un d'aquells resguards de matriculació de l'Escola Oficial d'Idiomes o similar. La mare totterreny rondina per dintre i va mirant continguts aleatoris al mòbil, amb el volum apujat. La padrina, que fins ara també remugava per ella, em demana si fa gaire que m'espero: “Devers vint minuts”, li contesto, i hi afegeixo: “No hi ha dret”. El noi, que vesteix de negre de cap a peus, molt elegant, i xerra pel mòbil, aixeca el cap i mira cap dins l'oficina i al llarg del carrer: verifica que encara és l'últim i calcula el temps que haurà de sacrificar fins a arribar al taulell.
És prest, però els perfils de les nostres mascaretes ja deixen veure rastres de suor o vermellors de pell encetada; passa un cotxàs molt de pressa i ens venta una ràfega fresquíssima seguida d'una bafarada roent. La noieta arqueja les celles i esbatana els ulls i ratifica: “No hay derecho, pero si nadie se queja, no van a cambiar nada”. La mare totterreny replica: “A ellos qué más les da; se jubilan a los 55 con una millonada”. La padrina ha alçat les orelletes i se'ns ha apropat. Fluixet, ha dit: “Antes siempre venía mi marido, però és mort. Cinquanta anys va cotitzar, i m'han quedat menys de mil euros de pensió. Jo també vaig fer feina... Trenta-vuit anys...”. La mare totterreny i totes ens contorcem d'indignació, de pena, de culpa: “¿Tiene nietos, abuela?”, li demana ella. “No, no tengo nada. No som ni mileurista”. Els cors s'encongeixen. “I si en tengués, com ho manegaríem..., va bé així”. La mare totterreny explica que està separada i té dos fills (de quinze i vint anys) que l'amoïnen perquè, si els nega diners, la bloquegen al telèfon. “Abans...”, vacil·la la padrina: “Mira es negrets...” reprèn, assenyalant amb la mirada l'últim de la fila: “venga nins pertot... y bien que se apañan con lo que tienen”. Treta de context, escrita, la sentència ens esgarrifa, però totes hem entès què vol dir. La totterreny talla el fil i pregunta de què feia feina el seu marit i la padrina contesta, amb el cap cot, com si fos per avergonyir-se'n: “Era autònom”. Jo confesso que també en soc. “¡Ay, pobrecilla! ¿Pero no debes de tener hijos verdad?”. M'interroga la mare. Em miro les mans, la panxa, cerco què m'ha delatat: “No, he decidit de no tenir-ne”. La padrina troba que he pensat bé, diu, i tota la serp insolada que som continua mirant-me de fit a fit, com si em volguessin fer dir alguna altra cosa. Els explico que faig cua perquè, per cobrar la factura dels honoraris d'un recital, m'exigeixen un certificat de dades bancàries signat; cada cop, hi perdo devers dues hores i un grapat de cabells. “No hi ha dret. Pero si no nos quejamos, no va a cambiar nada”, insisteix la noieta. “Ya ves, todos con carrera y sin trabajo. Aunque falte personal, ya ninguna empresa contrata a personas”, ha afegit. La totterreny ha cercat la meva complicitat amb una colzada des de la distància 'de seguretat': “Nosotras ya no vamos a saber lo que es una pensión”.
L'ésser humà ha oblidat que la vida del planeta es construeix a partir de relacions no humanes (microbis, plantes, animals...) i per això, ara, la vida del planeta corre el risc d'un col·lapse. I, de la mateixa manera, hem oblidat que la societat es construeix a partir de relacions entre les persones, i per això la nostra espècie —la humana— perilla de desaparèixer. Ara, només quan el poder ens obliga a fer fila o posar-nos de costat, només davant d'un enemic en comú o en un judici sense justícia, ens relacionem més enllà dels de la nostra 'bombolla'.
Suposo que les entitats bancàries no trigaran gaire a desenvolupar uns protocols i unes aplicacions noves que permetin de solucionar qualsevol tràmit en línia. Aleshores, no perdrem tanta estona, però com ens assabentarem de què els passa als veïns que conviuen amb nosaltres més enllà de la 'bombolla'?, com podrem ajuntar les reivindicacions pròpies a les dels altres i entendre que són comunes?, com ens ho farem per desenfangar-nos, si ningú no pot allargar el braç als qui s'enfonsen encara més avall en aquests purgatoris?
Laia Malo és poeta, traductora i músic