Bon any nu
Des de fa més d’un lustre, com a mínim, després de la nit de cap d’any televisada, es produeix un debat sobre l’ús del cos femení com a reclam. Milions de persones segueixen en aquest país les campanades per la televisió, un espectacle més aviat minso i sovint d’una banalitat deplorable, on s’eleva el simple cerimonial del pas del temps i el canvi de calendari –fet i fet, és una cosa que podem experimentar no només cada mitjanit, sinó a cada hora que passa, durant tot el temps de la vida…– a una festa amb vestits de lluentons, copes de cava i música popular fins a la matinada.
Són milions els que ho segueixen des de casa, la qual cosa ho converteix en una batalla d’audiències, amb tots els diners i interessos publicitaris que hi pugui haver rere això. I la cosa més llaminera que continua havent-hi per atraure la mirada de l’audiència és el cos femení, paradigma d’allò que es pot mirar, del que s’ha d’exhibir tant per evidenciar que no es té vergonya de res –i aquí tant es pot parlar de l’empoderament femení, o de la manipulació masclista que empeny a mostrar-lo pel gaudi de l’home– com pel joc d’ambigüitats sensuals que continua despertant una pitrera… És com si el cos femení fos l’última imatge que encara pot condicionar-nos d’alguna manera: ja no imatges de mort, destrucció, guerra, fam, etc., davant de les quals tot són ja badalls i indiferència. No, el cos femení sembla l’únic que encara es mira, jutja, debat i desperta emocions ‘reals’. Alhora que Internet és ple d’imatges pornogràfiques, gratuïtament disponibles, veure un escot per la televisió, en el cos d’una persona ‘famosa’, o certa mena de vestits ‘desvergonyits’ obre debats i motiva discursos, gens al marge –perquè res ja no ho està– de les ideologies. És com si fos l’última cosa real, en un moment en què tot és ja ‘tecnovisionat’, és a dir, convertit en una entitat que no és real ni fictícia a través de les pantalles.
Potser tot va començar amb Sabrina Salerno, almenys per a tota una generació. També va ser en una gala de Cap d’Any, televisada: cantava i saltava i li va brollar un pit, majestuós i immortal, perquè han passat les dècades i Sabrina Salerno continua idèntica a les fotos que ella mateixa publica a Twitter. El seu cos va obrir un camí, que no és tan el de la banalització de la nuesa sinó el de la seva intangibilitat.
En el fons, el que astora d’aquest assumpte de les presentadores mig nues és que, per molt que mostrin, no mostren res…: s’han fet invisibles, incognoscibles, fins i tot, per molt que surtin mig en pèl. La nuesa i el despullament no té res a veure amb el que es veu, com res del que surt a la pantalla té a veure amb el que de veritat passa. Pel simple fet de ser material difós a través d’una pantalla, ja esdevé, en bona part, ficció, simulació, virtualitat. El cos de la presentadora és més misteriós i intangible que el cos de Crist. Potser és això el que fascina, o el que el fa recurrent, perquè cada any estem amb la mateixa polèmica. Bon any.
