Un bon bunyol

Record, fa molts d’anys, un jove professor acabat d’arribar a Mallorca que va tenir un primer trimestre de curs molt agitat a causa dels inquietants costums locals: els indígenes organitzaven freqüents matanzas i celebraven rituals multitudinaris al voltant de les verges de l’illa. 

Passats uns mesos de rosse, i animat pel carinyo subsegüent, ens arribà a confessar les seves amargues tribulacions de neòfit mallorquí. Després d’unes rialles ben fresques, li explicàrem que allò de les matanzas no era ben bé l’'Holocaust caníbal' que ell havia imaginat, sinó la innocent organització familiar per a la transformació del porquim, tradicional epicentre de la gastronomia local. També li férem saber que les Verges eren una alegre festa de fadrins –com tantes que es fan arreu del món–, en què els joves, entre rondes i cançons, envidaven les al·lotes, que els corresponien –o no– amb bunyols i misteles. Tot i la facècia, el malentès ens va semblar excusable: el jove professor no compartia el context i això l’havia duit a interpretacions estrambòtiques.

És curiós que, tants d’anys més tard, les pobres Verges continuïn escandalitzant la parròquia i és una llàstima que ara siguin precisament els nadius els que aixequen la red flag amb més zel, tot i que aquests no poden al·legar falta de context. O ja sí?  La veritat és que la deriva del que se suposa 'políticament correcte' genera situacions surrealistes, que ens fan renunciar –de vegades innecessàriament– a la tradició, l’arc argumental que ens ajuda a desxifrar la pròpia història. És el cas, per exemple, del santoral.

Hauria dit que era un vertader privilegi això de tenir una tradició tan rica com el nostre santoral, ple de celebracions, advocacions, revetles i completes, i capaç de teixir durant segles, d’avis a nets, una valuosa constel·lació d’antropònims. Però ja veig que no. La celebració dels sants –tradició fins fa poc ben arrelada a Mallorca– s’ha anat debilitant en favor de la celebració del natalici, que Facebook, amb els seus constants recordatoris d’aniversari, ha acabat de popularitzar.

És normal entre els joves que no sàpiguen quan fan el sant. O que no ho celebrin. I fins i tot que qualcú s’hi referesqui amb una certa malvolença, com la d’una professora que, en plena celebració escolar entorn de les lletres i la cultura, es negà a participar en un acolorit mosaic de Sant Jordi perquè “no celebrava mai festes religioses”. Textual.

El context actual de globalització planetària i furibunda banalització, hauria de fer encara més preuades les tradicions relictes que pràcticament només es conserven a la nostra àrea. De fet, la protecció i conservació de la pròpia identitat cultural és sempre la millor contribució a la riquesa i diversitat cultural universal.

Segurament sí, viatjant pel Nepal o Etiòpia, sabéssim d’una terra llunyana on cada dia de l’any està dedicat a una forma de deïtat tradicional i que totes les persones que en fan el nom ho celebren el mateix dia amb entranyables tradicions familiars, ho trobaríem sublim. Valuosíssim patrimoni immaterial de la humanitat, diríem. Si ho feim a Mallorca, però, es veu que no té tanta gràcia.

Ni remotament se’m va ocórrer de joveneta que una festa més aviat gamberra com eren les Verges –rondes nocturnes, flors enceses, licors iniciàtics...– fos, en realitat, la pudorosa i castradora exaltació de la virginitat femenina, fruit de l’ancestral repressió patriarcal. Però ja se sap que tot depèn de com es mira...

I, posats a mirar, jo veig la pobra santa Úrsula, advocació inspiradora de la festa mallorquina de les Verges, amb bons ulls. La veig com una jove empoderada, que es rebel·la contra el patriarcat –plans matrimonials del seu pare en connivència amb un pretendent no desitjat– i, viva com una centella, decideix guanyar temps. Així és com comença un ambiciós viatge a Roma en companyia d’altres amigues, igualment empoderades i també amb idees clares sobre la seva llibertat sexual. La intrèpida aventura d’unes joves subversives i conseqüents.

La cosa no acaba bé, és cert, però, com que no tenc tendència a victimitzar els meus referents, decodific n’Úrsula en la línia d’altres heroïnes universals, capaces d’ordir astutes argúcies dilatòries per salvar la seva vida i el seu poble (com Xahrazad a Les mil i una nits) o per preservar el seu regne i la seva llibertat (com Penèlope a L’Odissea).

En general, però, la cosa no va per aquí i en nom del que és políticament correcte, ara s’anuncien simples 'bunyolades', sense l’ancoratge de cap rerefons cultural. El resultat és la via lliure cap a una nova i més poderosa sacralitat, la del consum permanent i la diversió més banal. Comprar, gastar, consumir... Això sí que és sagrat. 

Res, que ens ha quedat un bon bunyol. Sort de Jalogüín, que si no...