Per què un bon mestre?
“Els infants i adolescents, l’alumne, han de ser estimats pel seu mestre. Si a un mestre un alumne li costa –sempre n’hi ha algun que et costa, no ens enganyem!– el que ha de fer el mestre és fer veure que l’estima i acollir-lo, i acompanyar-lo sense condicions.” Són paraules que Jaume Cela va pronunciar davant d’un auditori ple de gom a gom de docents novells acompanyats pels seus mentors. Eren les jornades d’inici de curs del “Programa pilot de residència inicial docent” (anomenat SENSEI) del departament d’Educació. És part d’una nova política de desenvolupament dels docents novells a Catalunya, feta a través de la inducció i buscant la millora de la qualitat educativa. Seguint els corrents internacionals, es posa l’accent en la millora de la qualitat docent especialment en els primers anys de vida professional. Jaume Cela va recomanar-los llegir els clàssics de la pedagogia: “Perquè no tot s’ha d’innovar sinó que hem d’entrar en diàleg amb la tradició”. Cela recomanà als novells que llegeixin Freinet, Dewey, Sensat, Korczak... Lectura obligatòria, va dir, la Carta a una mestra dels alumnes de l’escola de Barbiana, que és una crida a combatre un model d’escola que segrega i expulsa els alumnes amb dificultats per estudiar. Un al·legat contra el model d’escola que fa fora de la carrera escolar els pobres i els que necessiten ajuda.
Un model d’escola que vol fer desaparèixer del vocabulari la paraula “suspendre”. Perquè un mestre mai no ha de perdre l’esperança en les capacitats d’aprendre dels seus alumnes. Al dir-ho, Cela va fer una pausa per recordar el gran Janusz Korczak –la icona del mestre que acompanya i no abandona mai els seus alumnes–, el mestre polonès que l’estiu del 1942 es negà a abandonar cent noranta-dos nens jueus al gueto de Varsòvia i s’hi posà al capdavant, rere la bandera verda de la infància, per pujar amb ells als vagons que els durien a l’extermini de Treblinka.
El professorat és avui en ple centre del debat educatiu a Europa com l’actor fonamental per a l’èxit educatiu de l’alumnat. També a Catalunya comencem a fer-nos-en conscients i s'impulsen programes per acompanyar els mestres novells, i preocupats –ho expressa en cadascuna de les últimes entrevistes la consellera Anna Simó– per l’augment de tensions i de malestar entre docents. Sense fer-ne alarmisme, tanmateix, davant la manca de professorat calen polítiques per fer atractiva la professió i retenir-hi els bons mestres. Anna Pons, analista catalana de l’OCDE convidada fa pocs dies a Barcelona pel Congrés Quórum23 –organitzat per la Fundació Escola Cristiana de Catalunya–, insistia davant d’un públic de gairebé 800 persones que “en l’aula rau la clau de la millora de la qualitat educativa" i que "els docents són la pedra angular de tot el sistema, perquè són els mestres els que marquen la diferència”.
Ho diu l'evidència internacional: millorar la docència és la principal manera de millorar les escoles. Una investigació del 2011 de la London School of Economics i de la Universitat de Stanford per al Sutton Trust va mostrar quin és l'efecte en els resultats dels alumnes de tenir un professor ben preparat en comparació amb un professor mitjà o poc preparat. Un bon mestre té el mateix impacte que reduir la mida de la classe en deu estudiants en un nivell equivalent a 4t de primària i en tretze estudiants a 5è. Un any amb un professor molt eficaç millora la puntuació de matemàtiques d'un alumne entre un 25% i un 45%. I el que és més important: els efectes de tenir o no un mestre ben preparat són especialment importants per als alumnes d'entorns desafavorits. Durant un curs escolar amb professors molt eficaços, aquests alumnes aprenen el que haurien après en any i mig i, en canvi, només progressen l’equivalent de mig any amb docents mediocres. En altres paraules, en un sol curs, per als alumnes vulnerables, la diferència entre un bon professor i un mal professor equival a l'aprenentatge de tot un any.
Les dificultats a l’escola també són globals, com recordava Salvador Cardús en aquestes pàgines, referint-se als mals resultats en comprensió lectora de l’informe PIRLS a Catalunya. Com a bon sociòleg, Cardús es preguntava si estem comparant l’èxit i el fracàs de cada sistema escolar, o més aviat composicions socials diferents a les escoles. Certament, tenim un volum alt d’alumnat estranger i uns índexs de pobresa infantil que fan difícils les condicions per a una bona escolaritat. Cardús proposava observar i aprendre dels que se’n surten millor. Què fan a països com el Canadà, Nova Zelanda o Holanda per combinar índexs alts d’alumnat estranger amb bons resultats? Quina política d’acollida? Quines prioritats educatives? És només perquè són països més rics? O potser aquí també cal comptar amb la pedagogia quan subratlla que les expectatives del professorat són determinants per al bon resultat de l’alumnat. Són països que han sabut valorar el professorat i invertir-hi esforços. Per tal que –com reclamava Jaume Cela– els alumnes trobin mestres que no renuncien, i que saben estimar-los i acompanyar-los en el seu aprenentatge.