Un bon turisme no és un turisme 'low cost'
Germà Bel i Ferran Mazaira acaben de publicar un interessant article a la revista econòmica 5cèntims.cat sobre els efectes de les mesures restrictives a la creació de places hoteleres implantades pel govern municipal de Barcelona a partir del 2015, any en què el nou consistori va decretar una moratòria d’un any a les llicències per construir nous hotels, moratòria que es consolidaria amb l’aprovació del Pla Especial Urbanístic d’Allotjaments Turístics (PEUAT).
Els autors estudien l’impacte d’aquella mesura sobre els preus dels hotels de Barcelona. Per fer-ho, construeixen una estimació del que hauria passat sense ella, i ho fan basant-se en una anàlisi molt sofisticada dels preus en 85 ciutats europees més de més de 300.000 habitants entre el 2011 i el 2017. La conclusió, sintèticament, és que la congelació de llicències va encarir els preus dels hotels barcelonins entre un 34% en temporada alta i un 16% en temporada baixa.
Òbviament, que la congelació hagi fet pujar els preus no resulta sorprenent. Qualsevol mercat on es restringeixi l’oferta tendirà a experimentar un augment de preus per sobre del que s’hauria produït sense la restricció. El valor del treball que tenim entre mans no consisteix, doncs, en la detecció d’aquest efecte, sinó en la seva mesura, i l’estudi permet concloure que ha estat important.
A partir d’aquí, podem plantejar-nos quatre qüestions.
La primera és si el govern municipal preveia o desitjava aquest efecte. Els autors ho posen en dubte, però això constitueix una qüestió, més psicològica que política, que em sembla que té poc interès.
La segona és si aquest efecte és socialment positiu. A mi em sembla que sí, i tractaré de justificar-ho.
Tots ens omplim la boca parlant de la necessitat d’un turisme “de més valor afegit”, la qual cosa té molt de sentit. Ara bé, el que gasten els turistes és la suma del valor afegit i del cost del que consumeixen, i el que consumeixen és sobretot transport (amortització d’aeronaus, combustibles), aliments i compres de productes (la immensa majoria dels quals són d'importació, tant si els compren al passeig de Gràcia com al Roca Village). Ho mirem com ho mirem, és impossible augmentar el valor afegit del turisme sense augmentar els preus que paga. En aquest sentit, cal celebrar l’augment dels preus dels hotels on s’allotgen i fer els possibles per evitar que la depressió postpandèmia porti el sector a una competència de preus a la baixa que ens perjudicaria a tots.
La tercera qüestió és si aquells augments havien estat excessius; no fos cas que, a còpia de voler augmentar el valor afegit, escanyéssim el sector (o, dit d’una altra manera, matéssim la gallina dels ous d’or).
L’article en qüestió no entra a considerar aquest aspecte. Tanmateix, una observació superficial dels preus prepandèmia resulta tranquil·litzadora. En efecte, és cert que els preus dels hotels barcelonins eren una mica més cars que els de Madrid o de la majoria de les ciutats alemanyes, però eren una mica més barats que els de ciutats com Praga o Budapest, bastant més que els de Viena o Amsterdam i molt més (de l’ordre de la meitat) que els de París, Londres, Roma o Istanbul.
L’última qüestió és qui es beneficia i qui s’hauria de beneficiar de l’augment dels preus. El valor afegit és la suma de tres components, de cadascun dels quals s’apropia un subjecte diferent: els empresaris (mitjançant l’augment dels beneficis), els treballadors del sector (mitjançant la millora de la seva remuneració) i la col·lectivitat (mitjançant l’augment dels impostos que paguen els hotels). És obvi que en primera instància els beneficiaris de la restricció han estat els hotelers. Pel que fa als salaris, hem de recordar que el sector turístic paga molt per sota de la mitjana i, per tant, que l’augment de preus, encara que no garanteixi que el sector pagui millor, almenys ho fa possible (i, per ser justos, cal recordar que aquells anys el sector va renunciar a l’escàndol de la subcontractació de personal de neteja d’habitacions, les kellys). Pel que fa als interessos col·lectius, hem de tenir present que la Generalitat i l’Ajuntament de Barcelona acaben d’aprovar respectivament un augment de la tarifa i un recàrrec de l’impost turístic, de manera que una nit en un hotel de 5* està passant de generar 2,25 € a les arques públiques a generar-ne 7,5.
En definitiva, el que s’està fent amb els hotels barcelonins és el mateix que fan totes les denominacions d’origen vitivinícoles que volen preservar la qualitat dels seus productes i la prosperitat dels que en viuen: restringir la producció. La mesura és bona, la qüestió és com ens repartim equitativament els seus fruits.
Miquel Puig és economista
