La bona educació

Més terribles que els resultats de l’informe PISA són les reaccions que ha generat dins de Catalunya. Reaccions d’autodefensa pueril, atacs de perdigonada, reflexions pel broc gros, tòpics i tabús. Un reflex del mal humor instal·lat en el país i de l’horitzontalitat del debat públic, aquest fenomen tan català, que de vegades és la nostra fortalesa i d’altres és un maldecap. A casa nostra, com a l’escola, hi ha una crisi d’autoritat. O de lideratge. La mateixa orfandat que senten els catalans en relació al poder –polític, econòmic o corporatiu– és la que experimenten els mestres, els pares i mares, fins i tot els alumnes, potser sense saber-ho. L’escola és el reflex d’un model social i polític en crisi.

    Parlar de crisi d’autoritat, no cal dir-ho, és arriscadíssim. És el terreny de joc que més agrada a la ultradreta. Va passar fa un segle, quan la crisi de les democràcies va donar ales al feixisme. I passa també ara, quan l’enormitat dels reptes globals ha afavorit les opcions populistes, i els partits d’extrema dreta agafen volada fins i tot en els països europeus de més tradició democràtica. A Catalunya encara no estem en aquest punt, però els símptomes són difícils de rebatre.

    La pedagogia no és el meu terreny. Com a pare i com a ciutadà tinc la intuïció, com la tenim tots, que les noves generacions desembarquen en el mercat laboral amb una sèrie de dèficits que salten a la vista i que l’informe PISA no ha fet més que confirmar. Això ha de tenir a veure, per força, amb la manera d’ensenyar, amb la manera d’avaluar i amb els coneixements que es transmeten. Amb un govern amb competències plenes, una comunitat educativa ben organitzada i una tradició pedagògica com la nostra, no hauria de ser impossible activar un pla de xoc d’efectes immediats i un pacte nacional per garantir una millora dels indicadors en els pròxims anys.

    Em sembla molt més difícil arribar a un acord pel que fa a l’organització i la governança del model escolar. Primer, perquè tenim un govern feble que no té la força per revertir molts anys d’errors i cops de volant; segon, perquè el personal docent està desmotivat per la falta d’una política coherent i per una realitat social que els depassa; tercer, perquè els sindicats, en lloc de ser agents proactius del canvi, semblen entestats a convocar vagues cada any i a demanar la dimissió del conseller del ram, sigui qui sigui, per defensar interessos més aviat gremials. Si entre polítics, mestres i sindicats no hi ha generositat i altura de mires, no es podran activar els canvis necessaris.

    Finalment, cal entendre que l’escola no és una illa, sinó que forma part d’una realitat complexa: una societat amb fortes desigualtats que presumeix de la seva capacitat d’acollida però que no assumeix que, sense els recursos necessaris, aquest factor tensiona tota la xarxa pública de protecció social. Traspassar aquesta tensió a les aules és un error i un perill. Per superar-ho, això, caldrà un esforç econòmic enorme i sostingut, la qual cosa, en part, depèn del govern –la despesa en educació és percentualment més baixa que en altres territoris– però en part és conseqüència del drenatge fiscal crònic. Una evidència que només els partits sobiranistes posen damunt la taula.

    No s’ha de caure en el catastrofisme ni en la flagel·lació interessada. Aquest país té moltes fortaleses. Però l’educació és un dels pilars de l’edifici públic, i el govern català pot deixar-hi la pell si no mostra reflexos per atendre l’urgent, i autoritat per encapçalar un nou consens que respecti les veus més autoritzades, que són també les que estan menys contaminades pels interessos de part.