Bona feina, mala feina
Bona feina, la de la UIB, que ha tingut l’encert d’investir Jordi Savall doctor honoris causa. Savall és un dels músics actuals més destacats en l’àmbit de la música antiga, i la seva tasca incansable com a investigador, compositor i concertista de viola de gamba l’han convertit en un artista admirat, aplaudit i respectat internacionalment. Amb la seva esposa, la soprano Montserrat Figueras, que va morir l’any 2011, van tirar endavant les formacions Capella Reial de Catalunya, Hespèrion XXI i Concert des Nations, a més del segell discogràfic Àlia Vox, amb el qual Savall ha publicat un repertori de gravacions senzillament impressionant, amb interpretacions de referència del bo i millor de la música medieval, renaixentista i barroca. A més d’això, el seu ferm compromís amb la pau i el diàleg han sumat a la seva categoria artística una autoritat ètica que és especialment valuosa en els dies infames que ens toca viure.
Aquests mèrits van ser oportunament posats en valor per la vicerectora de Cultura de la UIB, Magdalena Brotons, que apadrinava la candidatura de Savall, en l’acte solemne de la investidura del nou honoris causa. I van ser confirmats pel mateix músic, que va donar un discurs d’acceptació gens formulari, gens acomodatici, i sí ben contundent i sòlidament sostingut en autoritats que anaven des de referents universals com Voltaire i Shakespeare, fins a veus crítiques del present com Joseph Stiglitz i Tony Judt, per deixar clar un missatge: que no ens podem resignar. Com a ciutadans del món occidental, no ens podem resignar a la vulgaritat, la lletjor, la violència, la grolleria de molts dels dirigents actuals. I per descomptat, de cap manera podem transigir amb els intents de posar fi a les llibertats i els drets que considerem que són els valors fonamentals de la nostra manera d’entendre el món. La recepció de l’honoris causa per Jordi Savall, a l’auditori del Conservatori Superior de les Balears, es va convertir en una inesperada illa de civilització, en un feliç recordatori que, en aquestes Illes sovint desesperades i desesperançadores, som capaços de fer la feina ben feta i de mostrar-nos al món amb exigència i brillantor.
Just al contrari del que ens tenen acostumats els nostres governants. Mala feina, pèssima, de la presidenta Prohens i el seu vicepresident i conseller d’economia, Antoni Costa, refusant els 1.741 milions que corresponen a les Balears per la condonació del Fons de Liquiditat Autonòmica. Mala feina perquè el gest no fa més que incidir en la divisió social i en la discòrdia entre comunitats, atiant la tírria contra Catalunya i els catalans, tan vella que molts no se n’adonen, o no volen adonar-se, que és un discurs d’odi. Mala feina perquè això ho fan no per convicció ni per iniciativa pròpia, dues coses que desconeixen, sinó a toc de xiulet del que els ordenen des del PP de Madrid. Han de sobreactuar, exagerar i gesticular perquè no tenen cap argument vàlid, més enllà del mer tacticisme de partit, per fer-nos perdre als ciutadans uns doblers que són nostres. Un partit d’oposició normal hauria fet les crítiques que hagués considerat oportunes de fer a la negociació de la condonació, però per descomptat hauria acceptat de bon grat els doblers que pertocassin a les comunitats que governen. Tanmateix, la manera que té la dreta nacionalista de fer oposició consisteix a rompre el tauler quan ells no dominen el joc. Fins i tot si això comporta perjudicis per a la ciutadania: sempre trobaran la manera de donar-ne la culpa als adversaris.
