Per la bona gent

PalmaFa uns anys que ens trobam cada mes, un grup de gent diversa, per llegir filosofia en comú a l’Espirafocs. Una llibreria de barri que aquesta setmana ha tornat a obrir les portes. Diria que obrir una llibreria avui és un acte de generositat i de resistència, un acte d’amor al barri que es mereix una acollida càlida. Estam llegint La penúltima bondat, de Josep Maria Esquirol, i voldria pensar dues idees del llibre que m’han fascinat.

A la primera pàgina ens trobam una revelació: no ens han expulsat de cap paradís, els éssers humans sempre n’hem estat fora. El paradís és impossible, la condició humana és la dels afores. Emily Dickinson digué que el paradís no li agradava perquè és un diumenge etern. La metàfora del “diumenge de la vida”, per parlar de la dolçor i la quietud del final de la història, d’un moment de plenitud paradisíaca, és inhumana i asfixiant si la pensam fins al fons. Al paradís no hi ha passió, ni filosofia ni vida. No hi ha desig, ni desmesura. La perfecció i la plenitud no són humanes, nosaltres habitam des de sempre i de manera inevitable els afores del paradís impossible.

Si deixam d’imaginar el paradís amb nostàlgia o amb anhel, si deixam de cercar a tot preu la felicitat immaculada, l’avorriment de la completesa, veurem que tots els equilibris són precaris. I potser acceptarem que la dificultat de l’existència no és una malaltia. Hem d’estar atents a no patologitzar més del compte, perquè hi ha passions que són pròpies del fet d’estar vius, com la tristesa o l’angoixa. La condició humana és la vulnerabilitat, però ens falten sovint les paraules per expressar el nostre malestar i les paraules acollidores que el curarien.

Així doncs, és perquè vivim als afores del paradís que estam forçats a la generositat. Sentir la vulnerabilitat pròpia i la dels altres ens empeny a l’empara, a la cura, a l’aixopluc.

La generositat

Segons Esquirol, emparar els altres és el primer gest de la generositat. Ser generós és l’única manera de resistir els embats de la finitud. Si hi ha una revolució possible avui és la de la generositat, dificilíssima però possible. Una revolució que comença per comprendre, per comprendre’ns a nosaltres mateixos, per entendre el món (els afores), per comprendre que ens cal la solidaritat per suportar tanta intempèrie.

I en un moviment que ens transporta a les ètiques dels antics grecs, Esquirol ens diu que la generositat és la manifestació més pregona de la bondat (la bondat sempre dona), i que la felicitat i la generositat són moments de la mateixa melodia. La generositat és desig d’alegria, de provocar l’alegria, gestant-la. Ser bo costa, però no hi ha immensitat més urgent que aquesta. Em meravella moltes vegades que en un món tan hostil la bondat es mostri amb aquesta vivesa. Un bon amic té la convicció ferma que la bondat sosté el món, impedeix que caigui en un abisme fosc d’on no en podria néixer res.

A més, la generositat ens ajuda a sortir de les presons del possible. Davant l’actitud clausurada “hi ha el que hi ha i això és tot”, l’amor i la generositat fan possible que neixi el que “no hi ha”. Esquirol defensa que només les persones amb bon cor són capaces de veure segons quines coses del món. L’amor du a veure-hi més. La persona que estima hi veu més que el narcisista.

Ara bé, són els actes generosos (la mà oberta, les carícies, el somriure, la mirada humil) els que fan de “fars d’esperança” en moments de foscor, no les idees abstractes. S’han comès atrocitats en nom de la idea de bé. La bondat, en canvi, no en sap de fer declaracions grandiloqüents, s’encarna en els gestos i les accions quotidianes.

Si el món té alguna mena de salvació, és a través de la bondat de cada dia. “L’absurda bondat” dels uns envers els altres. Pot semblar petita i impotent davant les monstruositats del món, però en la seva feblesa és la darrera resistència. Com les flors blanques dels ametllers que gesten el fruit enmig de l’hivern del món. A tots els racons hi ha bona gent, que amb la seva manera de ser cura les ferides dels afores.

Tenim un quefer que no podem defugir: “Insistir, brutalment, des d’ara, en la bondat”.