Què és el que desitja per sobre de totes les coses el poble? No és la riquesa, ni les banderes, ni tan sols la llibertat; són les històries, millor dit, una bona història. L’autor de la frase no és altre que l’incommensurable Tyrion Lannister, un dels personatges més emblemàtics de la sèrie ‘Joc de Trons’. Paradoxalment, Tyrion fa la seva afirmació en plena campanya electoral, tant en la ficció –elecció del nou rei de Ponent per part dels senyors més importants del regne– com, casualment, a casa nostra –elecció dels regidors per formar els ajuntaments. El que va dir, per tant, ens afecta directament.
Ara bé, què és el que converteix una història en decisiva per als potencials votants? En aquest cas, la manera com és contada i difosa. Tyrion, que ha excel·lit en l’ús de la paraula al llarg de les vuit temporades que ha durat la sèrie, és qui realment converteix uns fets coneguts per tots els assistents –i considerats intranscendents– en un relat capaç de crear noves realitats: l’elecció d’un monarca. Els fets, per si sols, no basten, si és que no són prescindibles.
Els postmoderns ja n’eren conscients, de tot plegat. A finals dels anys setanta, en plena crisi de la modernitat, autors com Jean-François Lyotard o Michael Foucault ens alertaren de la capacitat creadora dels discursos, fins i tot en el camp científic. Fou allò que en les ciències socials s’ha conegut com el gir lingüístic. Un cop baix per als historiadors que es creien capacitats per reflectir la realitat en la seva obra, esdevenint un pont entre el passat, recuperat de manera objectiva, i el present. El passat, deien, no existeix al marge del llenguatge i, per això, només ens arriba en forma de textos, imatges artístiques o narracions orals que impossibiliten conèixer la veritat del que va succeir. I, per més inri encara, l’historiador o el científic social crea alhora un altre discurs fruit de la seva subjectivitat que es legitimarà únicament per la pròpia coherència interna, contingut ideològic o posicionament hegemònic i no per la vinculació amb la veritat. El bon científic social, com el bon polític, és, per tant, aquell que sap bastir una narració creïble. El que no vol dir que sigui un mentider per definició, com tampoc ho era l’astut d’en Tyrion.
Aquest seria el costat més amable de la qüestió. Si s’estira el fil, finalment es podrà crear la realitat desitjada de manera discursiva. Joseph Goebbels ho utilitzà brutalment quan va afirmar que una mentida repetida mil vegades es converteix en una veritat, si tens capacitat d’imposar-la, és clar. Però el discurs del nazisme destinat a estigmatitzar tot un conjunt de població era una falsedat repetida mil vegades, legitimada per l’antropologia i la historiografia del moment, que es convertí en la realitat d’Auschwitz i la Segona Guerra Mundial. Llavors la subjectivitat del relat mentider que volien sentir molts d’alemanys no està separada del que va ocórrer de veritat. Això vol dir que les ‘fake news’ fa temps que s’inventaren per nodrir la política amb l’objectiu de canviar els fets, tot i que Facebook o Twitter hagin elevat l’escala del seu abast fins a límits insospitats. És el que practiquen Steve Bannon i Donald Trump o els Abascal i Rivera de torn, davant la inconsciència o la impotència de la majoria.
Vol dir això que és impossible conèixer la realitat? Que tot és una ficció creada per interessos espuris, amb objectius tèrbols i malvats? No. Els fets són els que són i es poden conèixer o, si més no, intuir. Com deia William Sewell, el llenguatge conforma entorns construïts però no crea tota la realitat. Per altra banda, totes les ideologies tenen els seus propis metarelats i aquests no són intrínsecament falsos, ni bons ni malvats. A fi de comptes, Tyrion actua de bona fe quan formula el seu discurs, que, recordem, està basat en evidències empíriques acceptades per tothom, també pels espectadors que veren el primer capítol de la sèrie. Però el missatge que val la pena destacar en aquest temps electoral és que foren la coherència interna i la versemblança del relat analitzat, i no els fets en si mateixos, les que provocaren l’elecció del nou monarca.
Igualment important, és que només els grans senyors reunits en assemblea, l’autèntica representació del poder del regne, tenien capacitat per generalitzar aquest discurs entre la població, assumint que, fins i tot, els reis necessiten un mínim d’acceptació per part dels súbdits per governar. No contents amb això, eliminaren els relats alternatius. Per exemple, aquell veritablement democràtic que es va atrevir a plantejar, innocent ell, un dels assistents de segona fila a la reunió. Cap dels senyors electors hauria pogut defensar, sense posar en perill la seva preeminent posició social i política, un sistema que donava el vot al poble, per més just que fos. Era molt més desitjable acceptar i imposar la ‘bona’ història de Tyrion Lannister.