Aranzels: bones notícies per a la Unió Europea
Els aranzels que Trump va aprovar dimecres passat no són cap bona notícia per al ciutadà mitjà europeu. Les empreses que ara estan exportant als Estats Units es trobaran que les vendes els cauran i hauran de decidir què fan amb els excedents. Potser com a consumidors ens trobarem amb ofertes molt atractives de vins, olis o fins i tot automòbils, però aquest efecte serà flor d’un dia, perquè les empreses que les facin estaran reduint compres, subministraments i potser personal, i aquest efecte ens arribarà en un grau o un altre a tots.
La Unió Europea pot reaccionar apujant els seus aranzels als productes americans, la qual cosa significa que aquests productes ens costaran més com a consumidors. Les empreses europees tindran l’oportunitat de substituir aquesta producció ara encarida, però trigaran anys a poder-ho aprofitar, per la senzilla raó que el que nosaltres els venem a ells no coincideix amb el que ells ens venen a nosaltres. Tot acabarà tornant a un equilibri, però costarà anys arribar-hi, i durant aquest període tots –ells i nosaltres– estarem pitjor.
Per què, doncs, titulo aquest article amb optimisme? Perquè tot té la seva part positiva, i els aranzels de Trump no són una excepció. Concretament, la situació obre dues possibilitats molt interessants per a Europa. La primera es refereix a la tecnologia; la segona, a la Unió com a institució. Examinem-les una a una.
A Europa ens hem especialitzat en productes industrials de tecnologia mitjana –els automòbils, per exemple–, mentre que els Estats Units s’han especialitzat en tecnologia avançada: electrònica i armament, per exemple. Els europeus vivim la nostra especialització amb angoixa, perquè observem que la nostra productivitat millora molt més lentament que la dels americans i els asiàtics.
Trump ha decidit que no vol importar automòbils europeus perquè prefereix fabricar-los als Estats Units. La resposta raonable de la Unió Europea hauria de consistir en un programa per deixar de comprar tecnologia als Estats Units que inclogui aranzels a aquesta mena de productes. Això ens perjudicarà a curt termini, perquè ens els encarirà, però a la llarga tenim més a guanyar que ells. És perfectament possible que els americans acabin aconseguint fabricar-se tots els automòbils, però també és perfectament possible que els europeus acabem produint el nostre programari, els nostres mòbils i els nostres míssils, sobretot si Trump ens ajuda foragitant talent de les universitats americanes. Totes dues coses són perfectament possibles, perquè els aranzels són molt efectius com a eina de política industrial. De fet, si Trump els identifica amb la recuperació de l’edat daurada dels Estats Units és perquè, efectivament, la industrialització i la prosperitat americanes es van construir sobre una protecció aranzelària extremadament alta que van mantenir entre l’endemà de la independència i l’endemà de la 2a Guerra Mundial, quan la indústria europea estava devastada i l’asiàtica era inimaginable. El premi va acabar sent extraordinari, però molts havien considerat que el preu era excessiu. Concretament, els estats sudistes –que ni tenien indústria ni en volien tenir– qualificaven els aranzels d'“abominables”, i si van començar a considerar la possibilitat d’escindir-se va ser per treure-se’ls de sobre.
Els aranzels de Trump proporcionen a Europa, doncs, una raó per pagar el preu que exigeix dotar-nos d’una indústria tecnològicament puntera. Depèn de nosaltres aprofitar-ho.
Passem ara al segon motiu per a l’optimisme, i la història americana ens proporciona també una bona guia per explicar-lo.
Els primers aranzels americans els va aprovar un govern –presidit per George Washington– molt dividit sobre la visió del que havia de ser el nou país. El secretari del Tresor –Alexander Hamilton– somniava amb un país industrialitzat i urbà i amb un govern federal fort; el secretari d’Estat –Thomas Jefferson– somniava amb un país rural i agrícola i amb un govern federal molt feble. Amb els aranzels, Hamilton va guanyar dues batalles simultàniament: el país es va industrialitzar perquè els productes anglesos –l’únic país en vies d’industrialització en aquell moment– es van encarir, i el govern es va enfortir financerament perquè el seu únic ingrés –els aranzels– es va disparar. Gràcies a la solidesa d’aquest ingrés, el nou estat va poder trobar el finançament suficient per comprar Louisiana a Napoleó i duplicar d’una tacada la superfície del país.
Els europeus patim la mateixa feblesa financera de la Unió Europea, que no disposa de capacitat per imposar impostos. Amb la guerra comercial, la Comissió guanya alhora múscul institucional (només cal veure l’expectació amb què ara escoltem Von der Leyen) i múscul financer (el 75% dels aranzels li pertoquen). Totes dues coses ens convenen molt.
