“Bonjour tristesse”
Hi ha setmanes que em pesa la vida, supòs que com a qualsevol mortal. I arriba un punt que tothom i ‘totdon’ allò que desitja amb totes les seves forces és tenir una dia a dia normal, sense preocupacions i en el qual anar a fer-te una analítica i parlar amb el metge en la llengua que varen ensenyar-te els teus pares no sigui una professió de risc. I jo ara som en aquest moment.
Citant per sobre de les meves possibilitats Maria Mercè Marçal, ella va escriure aquells versos on deia que agraïa a la vida tres dons: haver nascut dona, de classe baixa i nació oprimida perquè això li regalava el tèrbol atzur de ser tres voltes rebel. I jo ja n’estic fins el #Pirri de la revolta. No vull l’atzur si duu implícit haver de carregar “esta estrella que pesa tanto” (ara he passat de Marçal a Pantoja, dos mites). Estic fart de ser un rebel i estar sempre emprenyat amb el món perquè les coses no són com jo voldria que fossin. Per ‘malsofrida’ de referència ja tenc la meva adorada Cati Moyà, l’entusiasta dels horabaixes de la ràdio pública que ho va contar beníssim al seu llibre 'Malsofrits' (una petita peça de col·leccionista que qualque editorial ‘mainstream’ hauria de recuperar ja). A mi no em queda bé. Fa mal combinar amb el meu sobrepès mixt. A mi m’escau ser un grasset simpàtic i cofoi que riu de tot i et fa la vida més fàcil, com l’Agrado de la pel·li d’Almodóvar emperò sense la mirada estràbica. I se’m comença a notar que estic sempre nito.
El meu #Ropit és una centella i, veient que el cap de setmana passat s’albirava temporal, va proposar-me d’anar a la rua per distreure’m una mica i va ser pitjor el remei que la malaltia. Allà m’hi vaig trobar Aina Aguiló i la seva plèiade fent el pitjor dels paperots. L’expolítica del PP –i futura política de qualque formació que faci de la catalanofòbia 'sa raison d’être'– desfilava vora un taüt que resava “el meu metge sabia massa català”. Fa més de mil anys Galè va dir que el millor metge també era filòsof. Una màxima que funciona a la resta del món excepte a les Balears. Aquí el fet que parlis la llengua de Màrius Torres, un altre metge que també era poeta, et desautoritza per donar cap tipus de diagnòstic. Poder dir-li a qualque pacient “tiene piedras” és molt més efectiu que fer-ho en “lo pus bell catalanesc del món”. Com resava una altra de les consignes de la rua: “Es català mos mata”. El pitjor de tot és que encara hi haurà gent que creurà que la nostra sanitat s’enfonsa per culpa de la llengua i no per mor de les retallades i de la complicació que suposa trobar un habitatge a bon preu en unes illes venudes al lloguer turístic. La vida ja no és un carnaval sinó una cortina de fum perpètua.
Emperò Aina Aguiló no està tota sola en aquesta croada. L’odi lingüístic fa estranys companys de llit i des de Menorca han arribat reforços de bracet de la plataforma #MosMovemNosMovemosLetsGo. És una llàstima que tota aquesta gent no digués ni pruna quan l’anterior legislatura milers de treballadors de la sanitat pública varen quedar fora feina amb la consegüent multiplicació de les llistes d’espera i la divisió de la qualitat en el servei. El bilingüisme és ben vist a qualsevol indret del món mundial excepte en aquest petit racó de la Mediterrània. També és una pena que Úrsula Mascaró, l’empresària del calçat menorquí que ha impulsat Mos Movem per solidaritat amb un amic gallec, no hagués tingut un metge de Lugo entre els acomiadats anys ha. M’hauria encantat veure la revolució de les #PrettyBallerinas a favor de la sanitat illenca. Segons la seva plataforma, “los idiomas no salvan vidas”. La manca de metges sembla que sí.
Em sap greu el to d’avui. Fa dies que no puc treure’m del cap “som massa joves per estar tan tristos”, la tonada amb què acabava el darrer capítol de 'Mai neva a Ciutat', el 'hype' de la temporada televisiva balear. I potser tenen raó. Emperò per ser feliç “jo sols vull –ei, si pot ser–: un poc de sol i un poc de sal. I un poc de cel”. Ah, i poder dir “crec que tenc pedres” i que m’entenguin. Crec que no deman tant. Fins la setmana que ve.
