Bons i dolents; turistes immigrants i residents

A Palma, el debat sobre el model de ciutat, la gentrificació i la convivència veïnal continua generant discussions enceses. En els moments de màxima tensió, parlar sobre turisme o immigració implica gairebé sempre acusacions de xenofòbia o turismofòbia a tothom qui posa un emperò a l’arribada de turistes o emigrants. Els residents 'autòctons' opinen sobre uns i altres alienant-se, com si es tractàs d’equips de futbol, entre els qui prefereixen conviure amb els primers o amb els segons. I així, mentre a uns se’ls acusa de ser els responsables de la gentrificació de les barriades, als altres se'ls acusa de la seva degradació. I a ambdós costats de la descohesió social, la pèrdua d’identitat mallorquina, la brutor i els renous.

La veritat és que és tan molest haver d’aguantar la música llatina a tot volum del teu veí equatorià del segon com les cançons bavareses de l’habitatge turístic il·legal del tercer. No ens enganem, però que el ca del veí del quart, mallorquí de tota la vida, pixi al replà de l’escala comunitària tampoc no és precisament agradable. Tant se val que tingui vuit llinatges mallorquins i que el seu padrí fos qui construí la finca als anys 50, l’incivisme és molest, vingui d’on vingui. Perquè ni tots som tan bons al·lots com pensam ni tan dolents com els altres volen fer veure.

Un bon exemple és la famosa gentrificació, que, en contra del que creu la majoria, no necessàriament va associada al turisme. Als anys seixanta, Ruth Glass encunyà el terme per descriure la substitució dels habitants de classe baixa de la barriada londinenca d’Islington per a d’altres de classe mitjana. Un cas molt semblant al d’algunes barriades cèntriques de la nostra ciutat, on paradoxalment molts dels antigentrificadors actuals són, en el fons, vells gentrificadors. Curiosament, alguns s’autoexculpen del pecat diferenciant entre gentrificacions bones i gentrificacions dolentes, i no cal que desveli quina és una i quina és l’altra. Potser demanant-ho als desnonats dels anys 90 ens trobaríem alguna sorpresa...

Mentre als extrems de la dreta i l’esquerra s’idealitzen o es demonitzen perfils, els d’enmig començam a demanar-nos si no val la pena poder dir que l’emperador va despullat. Que abandonar una situació precària al país d’origen no et fa necessàriament millor persona i que el millor turista no coincideix ni de bon tros amb qui té més poder adquisitiu. Més encara que sense ser xenòfob ni turistòfob és lícit demanar un control i ordre en el creixement demogràfic i turístic. I sí, reconèixer sense complexos la importància que tenen la immigració i el turisme en la nostra societat mirant de fer polítiques adreçades a aprofitar moltes oportunitats que ara per ara desaprofitam. En el fons és una qüestió d’equilibri en què les solucions radicals no duen a res més que a fer retxes dins l’aigua.

Més o menys és el que ens ve a dir el TSJIB amb la seva sentència sobre el lloguer turístic a plurifamiliars. Que les coses no s’han fet bé i que la normativa aprovada pel Consistori és un nyap fet a dit que no s’aguanta jurídicament per enlloc, per lloables que siguin els interessos pels quals es redactà. L’evidència clara de la prohibició és que en contra del que es prometé el 2017 el preu de l’habitatge no ha baixat, ans al contrari. Perquè una cosa és limitar i regular essent taxatiu amb qui no compleix les normes de convivència amb els veïns i l’altra és prohibir-ho tot de qualsevol manera. No hi ha, com s’ha insinuat, cap mà negra que hagi untat el tribunal ni filiacions polítiques dretanes d’uns jutges que en el seu moment desestimaren la querella criminal contra l’exbatle Toni Noguera. Acusacions com aquestes només demostren la incapacitat d’acatar una sentència quan aquesta no et diu el que vols sentir. O això o que els jutges tenen una esquizofrènia que ens hauria de preocupar, que no és el cas.

No es pot fer un model de ciutat sense tenir en compte qui habita la ciutat, però també aquells qui la visiten, que no necessàriament són turistes amb xancletes i pell de color de cranc torrat que s’allotgen a un hotel. Més encara, a Mallorca la frontera entre turista i resident és massa sovint un tel de ceba que obliga a tenir una oferta d’habitatge molt diversa. Perquè tant els nòmades digitals que teletreballen per a empreses de l’estranger escapant del fred centreuropeu com els temporers que per un o altre motiu venen a treballar a l’illa entren sense problemes en la definició de turista que fa l'OMT. Una realitat complexa que hauria d’implicar diagnòstics sobre quines són les necessitats d’habitatge a Palma tenint en compte tots els perfils, que cada vegada són més heterogenis. També entre els residents, on el models de família extensa del segle XX tenen poc a veure amb les cada vegada més nombroses llars amb un únic habitant o famílies amb fill únic.

Tots coincidim que ha de ser una prioritat que els ciutadans de Palma no se sentin forans a casa seva i que puguin gaudir d’un habitatge digne en una barriada digna; el repte és com fer-ho. Per una banda, és important posar en valor els trets identitaris de Ciutat impulsant complementàriament aquelles modalitats turístiques amb major valor afegit en detriment del turisme incívic, al qual hem de fer la vida poc o gens agradable. Per l’altra, disposar d’un parc d’habitatge públic a totes les barriades que mitigui la segregació urbana i eviti les fluctuacions de mercat. Alerta amb altres mesures com els ajuts per pagar part del lloguer, que poden inflar encara més els preus. La col·laboració entre el sector públic i el privat és, per tant, imprescindible.

Sobretot, és important evitar jugar a bons i dolents. Perquè posats a ser crítics amb els propietaris d’habitatges que no es destinen a un ús residencial, tan lícit o reprovable és destinar una segona residència a un ús turístic com disposar-ne només per a un ús temporal. Pel que fa als pisos buits, demonitzar els petits propietaris que no s’atreveixen a llogar el seu habitatge per por d'impagaments o desperfectes no ajuda precisament els bons llogaters. Més encara, protegir els incívics fa que paguin justos per pecadors i s'agreugi el problema.

Per tot plegat, l’Administració ha de ser ferma amb aquells qui alteren la convivència entre veïns, però també actuar com a garant dels qui realment no poden pagar. Passar la pilota al propietari l’únic el que fa és que aquest s’ho pensi dues vegades a l’hora de llogar als perfils menys solvents, que són, precisament, els més necessitats. No hi ha bons i dolents, tan sols una realitat complicada que haurem d’aprendre a gestionar.

Joan Miralles és sociòleg