“Esperava que es compliria una regla no escrita, basada en el seny i el sentit comú, que diu que el meu excap de campanya no hauria d’haver estat convidat i que ell no s’hi hauria d’haver presentat” (a cap contracte públic). Aquestes varen ser les paraules de Biel Barceló davant la comissió d’afers institucionals del Parlament. En aquell moment, vaig prendre consciència que tampoc no serà aquesta legislatura la del canvi seriós i radical. I, en el silenci de la solitud, em vaig demanar, de manera tan retòrica com estúpida, si no hi haurà ningú que perdi el temps fent pedagogia d’un país diferent amb una administració diferent. Un país construït sobre la meritocràcia ha de configurar els mecanismes pertinents perquè els millors treballin pel bé comú des de les administracions, si és necessari. O, enunciat en passiva, no és possible que els bons professionals no puguin participar en la política perquè fer-ho els anul·la tota opció de treball futur. No creure que això sigui possible, amb totes les prevencions de control i transparència de què gaudeixen els països amb més tradició democràtica, és condemnar la política i les administracions a surar en el magma de la mediocritat. Mediocritat que ha resultat ser molt confortable per als dirigents, que així redueixen la competència i es garanteixen el sou. Llevat de la dimissió de Ruth Mateu, que significà un dolorós però esperançador canvi en la tradició política nacional, la resta de l’afer MÉS s’està conduint des dels paradigmes més coneguts i erosionats del comportament polític clàssic. En cas de continuar així, la diferència entre la vella i la nova política serà l’electorat, que no està disposat a legitimar les similituds.