Bons samaritans

Alguns mitjans de comunicació s’han fet ressò aquests dies del programa 'Bon samarità'. No es tracta, com algú podria pensar, d’un nou reality o un concurs televisiu, sinó d’una iniciativa de l’organisme estatal que coordina els trasplantaments d’òrgans i que cerca gent disposada a donar un ronyó a persones malaltes que no coneixen de res.

Em crida l’atenció el nom, ja que és evident que aquest gest va molt més enllà del que s’entén com a bon samarità, almanco tal com ens ho explica l’evangeli de sant Lluc, que és d’on ve aquesta expressió. Per als qui no ho recordin, aquest evangeli narra la història d’un jueu que és apallissat per uns bandolers que el deixen mig mort al camí. Dos jueus, suposadament complidors de la llei, passen de llarg quan el veuen; en canvi, quan passa un samarità, que en aquells moments eren especialment odiats pels jueus, s’atura a ajudar-lo i, fins i tot, se l’endú a una posada perquè descansi i es curi.

L’actitud del samarità de la Bíblia, tot i ser lloable, no suposa un mèrit comparable al dels donants de ronyó. I meanco avui dia, quan sabem tots que no prestar auxili a algú malferit pot ser un greu delicte. Això ens pot fer pensar que aquesta paràbola ha perdut bona part del seu sentit, però ens equivocaríem, ja que continua tenint matisos ben interessants i actuals.

En primer lloc, fixem-nos que no se’ns diu gairebé res sobre el assaltants ni les seves motivacions. Al contrari del que llegiríem avui si veiéssim la notícia als diaris, l’interès del narrador se situa sobre la víctima i sobre la persona que l’ajuda. No parla de culpables ni de castigar els malfactors; això no vol dir que no s’hagi de fer, però deixa clar que aquesta no és la prioritat. El protagonista de la història no és el que atrapa els dolents, sinó el que es compadeix de la víctima.

Aquest canvi de perspectiva té un efecte molt important ja que desvincula el deure d’ajudar de la responsabilitat del mal. Davant algú que sofreix, ens sentim temptats a cercar culpables i no sempre entenem que el que acabam fent és ser responsables nosaltres d’un sofriment que no evitam. No hem d’haver fet mal a algú per estar obligats a ajudar-lo. La culpa no ve només de fer el mal, sinó que sorgeix també quan deixam de fer el bé.

Això no vol dir que tots hàgim d’assumir el deure de pal·liar el sofriment del món sencer, una actitud que sí seria propera als donants de ronyó i que trobam en aquelles persones extraordinàries que dediquen la seva vida i el seu patrimoni als altres. Però no és d’això que ens parla la paràbola, sinó d’ajudar el que ens és proper. No estam obligats a ajudar tothom, però sí els que ens trobam pel camí, al carrer, a la casa de veïnat o a la sortida de l’escola. La figura del bon samarità no és un reclam per als herois, siguin missioners o donants de ronyó, sinó un clam de les víctimes a cada un de nosaltres. Perquè el deure d’ajudar el sofrent no té a veure amb pagar la factura dels que fan les coses malament, sinó donar compliment a allò que, per dir-ho d’una manera senzilla, simplement ens fa humans.