El 'boomerang' dels gestos
“S’ha d’obrir pas a la política”. Amb aquestes paraules, la Vicepresidenta del Govern Espanyol ha descrit avui l’inici d’un camí ple de riscos que hauria de consolidar amb un acord per mirar de trobar una solució al conflicte territorial que existeix a Espanya.
Durant molts d’anys s’ha criticat per diversos sectors socials que la política estigués allunyada de la ciutadania. S’ha posat en dubte la conveniència de les reunions privades i s’han intentat afegir llums i taquígrafs per proclamar la transparència de les decisions públiques. Però la política és l’art de la negociació. Més enllà del joc retòric o parlamentari també hi ha una gran feina d’acord, entesa i pacte. I el pacte sorgeix un cop s’han apartat les discrepàncies. És a dir, després de moltes hores de seure i dialogar. Moltes vegades la gent es qüestiona si a Espanya se podria arribar a fer una nova Transició, un pacte transversal entre moltes formacions polítiques. I si s’ho qüestionen és perquè, a dia d’avui, els partits polítics no tenen incentius per arribar a cap acord. L’acord és penalitzat pels votants. En els temps que corren, això és vist com una baixada de calçons. Com una derrota.
El conflicte Catalunya-Espanya no és nou. És la tercera declaració d’independència en els darrers 100 anys. I això ens fa veure que, d’una banda, Espanya no ha aconseguit –tot i els innumerables esforços– assimilar Catalunya a la matriu castellana, i Catalunya, no ha aconseguit desfer-se de l’Estat espanyol. Una lluita que acaba sempre en empat, tot i els avanços i els retrocessos que hi pugui haver. Però aquesta històrica pugna s’ha aconseguit solucionar parcialment amb negociacions puntuals. Les dictadures intermèdies no han fet més que obviar una realitat i reprimir-la per la força. Ara, tot i que tard, ha arribat el moment d’una nova negociació, d’un nou pacte. I per fer-ho cal que la política superi els temors de l’opinió pública, les pressions dels mitjans de comunicació i les pedres que inclouen en el camí determinades formacions polítiques. La política del pacte i del consens no pot permetre ni un minut més tenir una societat productiva i cosmopolita com la catalana en tensió constant.
La política no només són decisions o lleis. La política també són gestos. I els gestos, moltes vegades, tot i que són simbòlics, poden arribar a tenir més càrrega per la forma que pel contingut. Descentralitzar el consell de ministres és, d’entrada, una bona idea. Un gest més que fa palesa la realitat plural de l’estat. Ara bé, els gestos, amb la importància que tenen, no poden ser desvirtuats de la intencionalitat original. No sé que passarà el divendres. Però sembla que tornarà haver-hi mobilitzacions ciutadanes. Si la idea era retornar la calma, pos en dubte l’efectivitat –que no el fonament– de la mesura. Però passi el que passi, que no ens faci perdre de vista que els polítics hauran de seure per trobar maneres d’arreglar-ho. Tard o d’hora, s’haurà de fer. Esperem que quan es prengui consciència ja no sigui massa tard.
