Boric Font

"Hay hombres / mitad pez, mitad viento, / hay otros hombres hechos de agua. / Yo estoy hecho de tierra" Pablo Neruda 

Quan la matinada de l'11 de setembre de 1973 l'armada i l’exèrcit xilens van prendre la ciutat de Valparaíso començava el que era el vintè cop d'estat militar Llatinoamèrica des de l'inici de la Guerra Freda, suposant que aquesta començàs just en acabar la II Guerra Mundial. Una xifra que augmenta de manera significativa si hi sumam les invasions, autocops i altres formes de subversió del poder democràticament elegit a les urnes. Tot junt, són una excepció les accions que no varen ser promogudes o organitzades directament pel departament d’estat nord-americà o per la CIA. La intervenció cruenta i despietada a casa aliena era el modus operandi habitual per “posar ordre” en què els Estats Units consideraven el seu “pati del darrere”. Es condemnava així els pobles de la regió a una existència retallada de la qual encara avui paguen les conseqüències. 

El cop d’estat a Xile i la desaparició de la figura de Salvador Allende van obrir una profunda ferida que durant anys ha continuat sagnant i va provocar un buit dolorós per a l'esquerra internacional. Es trencava de cop la via democràtica xilena al socialisme, que representava el govern de la Unitat Popular, i l’esperança per la qual moltes dones i homes havien lluitat. La dimensió de la malifeta va transcendir amb escreix el seu àmbit geogràfic i va donar peu al que seria la primera experiència d’un estat i una economia neoliberal sota la direcció de l’Escola de Chicago, que després el Banc Mundial i l'FMI anirien exportant a altres països. L'extrema crueltat d’Augusto Pinochet, la repressió sanguinària, els assassinats i desaparicions, eren el mal necessari per dur a terme les privatitzacions, la desregulació i retallades socials, d’una reforma neoliberal que es plasmaria en una nova constitució.

Després del plebiscit del 1988, que va acabar amb el govern de Pinochet, es va obrir un llarg procés de transició democràtica tutelada pel mateix general, com a comandament en cap de l’Exèrcit, i per la Constitució del 1980 de principis neoliberals que havien imposat els militars. Avui aquesta ha de ser substituïda, però des de llavors ha estat defensada per no pocs sectors del poder econòmic i polític. Àdhuc, algun destacat dirigent socialista, que ocuparia una important cartera ministerial en el primer govern de Michelle Bachelet, l’any 2000 considerava que les bases econòmiques de la constitució eren una “contribució històrica que perdurarà per moltes dècades a Xile”. Tantes dècades com les que ha estat necessari passar fins a arribar a l'any 2020, quan es va decidir, a través d'un plebiscit, iniciar un nou procés constituent i, per votació popular, es van triar els representants que havien de redactar una nova constitució que ha d’estar llesta abans que acabi aquest any. 

Han coincidit en el temps el procés constituent, resultat de les fortes mobilitzacions socials que es produïen al país, i unes eleccions presidencials guanyades pel candidat del Front Ampli, una coalició de partits i moviments d’esquerra, Gabriel Boric Font. Temps enrere hauria estat considerat candidat 'incorrecte' a enderrocar. No obstant això, aquesta setmana el nou president acabava el seu primer discurs oficial des de La Moneda amb les mateixes paraules amb què ho havia fet el president Allende en el seu darrer discurs, minuts abans que fos bombardejat el palau presidencial, quan a través de Radio Magallanes encoratjava la ciutadania xilena vaticinant que: “Sigan ustedes sabiendo que, mucho más temprano que tarde, de nuevo abrirán las grandes alamedas por donde pase el hombre libre, para construir una sociedad mejor”. 

L’elecció de Boric, després d’una llarga transició, tanca el parèntesi que va obrir aquell fatídic 11 de setembre. Llum sobre les alberedes on transita l’home lliure. Significativament, el procés que s’engega a Xile –amb l’elaboració d’una nova constitució i amb un nou govern– apunta cap una doble ruptura. Una doble ruptura a través d’un procés democràtic que pot servir d’exemple i referència per a altres països i en altres situacions similars. En primer lloc, representa la superació d’una transició democràtica, intentant deixar de costat totes aquelles impureses producte de la seva pròpia naturalesa incompleta i d’una tutela imposada. Un fet d’una rellevància inaudita. Sabem nosaltres molt bé com costa aconseguir arribar a un nou punt de partida després d’haver sorgit un nou stablishment refractari a nous canvis. Els xilens ho han aconseguit, és ja una realitat irreversible. Boríc representa l’èxit de la mobilització ciutadana, però també l’èxit de la pròpia transició que es deixa enrere. 

L’altre punt és la ruptura amb la proposta neoliberal, conseqüència directa de la pressió i les mobilitzacions ciutadanes en contra de les desigualtats i les injustícies socials existents. S’ha concretat en un procés constituent d’ampli suport popular. No deixa de ser summament important i significatiu que el mateix país que va servir d’exemple del neoliberalisme a ultrança, a través d’un procés de participació i representació democràtica, ara hagi decidit posar fi a aquesta part de la seva realitat nacional. La qual cosa cobra encara més importància, si és possible, en un moment en què les successives crisis posen en evidència el fracàs i esgotament global neoliberal. Fins on arribaran les reformes és una qüestió que depèn de molts diferents equilibris, però la superació del model és una qüestió que no té tornada enrere.  

Rescabalament històric propi del realisme màgic: mentre el món contempla l’enfonsament neoliberal a través de crisis successives, Xile representa la positivació del problema a través de la ruptura democràtica. Boric no es converteix en important per posar al descobert la debilitat del sistema, sinó per mostrar-se com una alternativa vàlida, inclusiva, comunitària i revitalitzant.  

Celestí Alomar és geògraf