EscriptorQuan jo era menut, a ca nostra rebíem catàlegs. Eren unes revistes plenes de productes ‘meravellosos’, coses estranyes que habitualment no es trobaven a les botigues. Sovint eren invents estranys, navalles impossibles, rellotges solars de butxaca, articles d’espionatge —ulleres de visió nocturna— i d’altres andròmines d’utilitat més que discutible. Mai no hi vam comprar res —funcionava per correspondència i gir postal—, però el catàleg era un compendi de bogeries i estranyeses consumistes, que s’avançava al que trobaríem després quan van arribar les televisions privades i els seus programes de mercadeig, que tant pretenien vendre’t un matalàs com un collaret o una col·lecció de ganivets que podien tallar una totxana.
A Inca, compràvem a les botigues del barri. Al meu carrer, n’hi havia cinc, comptant-hi el forn, la carnisseria i el sifoner, que també hi venia llet. Les botigues estaven als baixos de les cases, al que habitualment devia ser només una sala de rebre: allà hi havia un mostrador davant d’uns prestatges plens de productes, que també omplien tota la resta de l’entorn entre sacs de gra o munts de botelles de lleixiu. Després van arribar els primers supermercats —un invent alemany, pel que sembla—, amb els seus preus més baixos i la capacitat de passejar, triar, remenar, omplir el carro i potser no haver de tornar a sortir a comprar en molts dies.
Recordo que alguna gent es queixava del fet que “t’ho has d’agafar tu” de les lleixes, a més de la feina de posar-ho a la caixa perquè et cobrin després de buidar el carro, etc. Després, amb l’arribada dels grans hipermercats d’extraradi, tot encara va fer-se més demencial: amb pocs anys, no va quedar cap petita botiga. Recordo els laments de tothom, fins i tot dels polítics, que van començar llavors a fer campanya pel petit comerç.
Ara les botigues tornen, a molts dels nostres barris i pobles, sovint regentades per la nova immigració. Són com les velles botigues de queviures, però amb productes d’urgència, i obertes gairebé tot el dia. I alhora, el comerç on-line fa molt de mal, perquè sembla que tothom troba per internet bones ofertes, sense anar a veure si a les botigues del barri les coses poden valer fins i tot menys (com sol passar habitualment). Internet no és res més que un d’aquells grans catàlegs antics, però infinit, de tal manera que no hi ha desig o producte que desitgis que no el puguis trobar. Fins i tot s’ha arribat a descobrir que algunes de les coses que s’hi veuen no existeixen realment, sinó que l’usuari mateix les ha ‘creat’ amb la seva recerca, de tal manera que després són fabricades només si després les vol comprar.
Internet ha canviat moltes coses, potser massa. El comerç on-line ha portat el consumisme a nivells inversemblants, i ha creat nous oficis, a més de milers de llocs de feina a sectors com la repartició a domicili o la logística. Van ser les decisions dels consumidors les que van acabar amb les velles botigues. Les mateixes decisions que ara poden fer aflorar de nou el comerç local.