Botxins i altres perpetradors

i FRANCESC VILANOVA
20/08/2022
3 min

En un article recent, l’historiador i professor a la UOC Jaume Claret ens ha posat al dia de les darreres recerques al voltant dels botxins franquistes. Més enllà de comentar les publicacions sobre el consell de guerra de Miguel Hernández, les recerques fetes a Galícia sobre els conspiradors i repressors del 18 de juliol de 1936 o el llibre dedicat a un dels personatges més sinistres de la dictadura, Felipe Acedo Colunga, el professor Claret ens aporta una mínima reflexió sobre la figura del botxí franquista, dels perpetradors de la repressió, dels responsables de condemnes a mort i anys de presó. Ha fet bé de recordar-nos-ho, perquè la historiografia seriosa i solvent sobre la Guerra Civil i la dictadura ha dedicat molts esforços, de fa dècades, a aclarir i posar al seu lloc les víctimes del feixisme espanyol, però ha anat una mica més tard en la recerca sobre els seus responsables. Per raons molt diverses: l’accés a la documentació, els obstacles legals, institucionals i judicials que s’han posat a molts historiadors, la certa urgència a desbrossar primer el panorama de les víctimes, etc.

Tanmateix, ja fa anys que s’han ofert alguns resultats sobre aquesta qüestió de qui va ser responsable i executor dels múltiples mecanismes de repressió que el franquisme va posar en marxa (consells de guerra, depuracions, responsabilitats polítiques, etc.) i, tant important com això, s’ha intentat reflexionar sobre un altre punt crucial: els graus de complicitat, implicació, col·laboració i responsabilitat en dur a terme aquestes repressions múltiples. Vull dir que si ens remetem a la paraula botxí ens arrisquem a reduir el camp dels implicats. Segons el diccionari de l’IEC, el botxí és aquella “persona que executa les penes de mort i altres penes corporals”. Aleshores, els generals Luis Orgaz i Alfredo Kindelán, que van signar dotzenes de condemnes a mort i penes de presó en els primers anys quaranta del segle passat (quan tots dos van ser capitans generals de la IV División Militar), què eren, exactament? Ells no van executar; van ordenar executar; estaven per sobre dels botxins?

Però, per arribar a aquest punt de signar una sentència de consell de guerra, o d’un expedient de depuració o de responsabilitats polítiques, i fer-les executar, els generals Orgaz i Kindelán, com els jutges De la Prada o Lorenzo Monclús (de la jurisdicció de responsabilitats polítiques), necessitaven còmplices i col·laboradors: José M. Muguruza i Miguel Utrillo denunciant Joaquim Folch i Torres; Manuel Taure (degà de la Facultat de Medicina), Diego Ferrer Fernández de la Riba (catedràtic de Medicina) i Salvador Gil Vernet contra els germans Joaquim i Antoni Trias Pujol; l’advocat Francisco Aizcorbe Oriol contra tothom que fos sospitós de “rojo-separatista” ; l’arquitecte Manuel Subiño Ripoll contra Josep Lluís Sert; i la llista podria continuar amb tothom que va passar per les diferents jurisdiccions repressives. Testimonis entusiasmats, secretaris i presidents de corporacions que signaven informes condemnatoris (vegeu el Col·legi d’Advocats de Barcelona, per exemple); algun o altre article a la premsa (el periodista Carles Sentís assenyalant, amb noms i cognoms, els germans Xirau, Jaume Miravitlles, els germans Pi i Sunyer). Tota aquesta gent, professionals qualificats, gent amb responsabilitats públiques de gestió, vells coneguts dels inculpats i condemnats, no eren exactament els “botxins”, els qui executaven les penes dictades. Feien i tenien altres papers en l’estructura repressiva del règim.

Com més ens endinsem en el món dels botxins i els seus col·laboradors i còmplices, més ens adonarem de les jerarquies que s’hi van organitzar; els papers que van jugar uns i altres. Uns denunciaven; uns altres acusaven des de la premsa o com a testimonis en els procediments judicials. I ho feien voluntàriament, al costat de funcionaris públics, policies, guàrdies civils, capellans, alcaldes i regidors i militants falangistes que ja hi participaven d’ofici, obligats per les lleis vigents. Obligats, certament; però, moltes vegades, profundament satisfets de fer-ho.

La paraula botxí no és suficient per explicar el món dels repressors: els que denunciaven i els que testimoniaven, els que executaven i els que escrivien a la premsa. Però tots ells, en els seus diversos graus de responsabilitat, executaven una feina determinada que culminaria, al final del camí, en una condemna. Tots ells havien greixat la maquinària que conduïa indefectiblement al botxí. Es necessitaven molts fils per poder teixir la xarxa de la repressió. El botxí era un d’aquests fils, però la xarxa en necessitava molts més.

stats