Bous, ànneres i prescripcions
A Fornalutx han recuperat, després de l'aturada pandèmica, la Baixada del Bou, una festa que consisteix, com el seu nom indica, a fer baixar un bou de la muntanya cap al poble. Un temps es veu que, acabada la festa, sacrificaven el bou i se'l cruspien. Ara, no: es limiten a conduir l'animal per un itinerari prèviament marcat, lligat amb cordes, mentre la gentada s'arremolina entorn seu i li fa lulea. Un l'estira, un altre l'empeny, un altre el puny, un altre li tira coses, i encara un altre li fa carusses i jutipiris, però no el maten ni li causen danys dignes de menció.
Tanmateix, si mirau les imatges de la galeria fotogràfica que en va fer el company Ismael Velázquez, veureu el tracte que es va dispensar al bou de la Baixada. El mínim que es pot dir és que, per molt que l'animal no hi mori, continua sent una celebració innecessàriament cruel i violenta, d'una lletjor ofensiva, en què tota la suposada diversió consisteix a fer-ho passar malament a un animal. D'acord que no el maten i que no arriben a maltractar-lo d'una manera tan acarnissada com als correbous, per exemple. I en això basen, els partidaris d'aquest tipus de celebració, la defensa que en fan: que l'animal no hi pateix. És el mateix argument que fan servir els aficionats a les corrides de toros, que sostenen impàvids que l'animal “no sofreix”. Val la pena recordar que, des del passat 5 d'agost, i per sentència del Tribunal Constitucional a partir d'un recurs del PP, es tornen a celebrar corrides de toros a les Balears, perquè és un “patrimoni cultural” del qual es veu que no podem prescindir, encara que molta gent (un servidor el primer) el consideri repugnant.
Però a la Baixada del Bou de Fornalutx no maten l'animal, i se suposa que això la converteix en una festa, diguem-ne, civilitzada. Em fa pensar en l'amollada d'ànneres de Can Picafort, que aquest estiu l'incombustible batle de Santa Margalida, Joan Monjo, tornava a demanar que es fes amb animals de veres, i no amb ànneres de plàstic com en els darrers anys. Es veu que, com que no maten les ànneres, tampoc no hi hauria d'haver impediment per recuperar-ho.
Hauria de ser fàcil d'entendre: els animals no són en aquest món per fer-nos rialles i perquè ens divertim una estona malmenant-los. Ni els bous, ni les ànneres, ni els cavalls, ni els xots, ni els porcs, ni els ases, ni els cans, ni els moixos. Cap. El seu sofriment és difícil de mesurar (tot i que el solen expressar amb tota claredat) i dir que no se'ls fa mal, en situacions en què són posats a mercè d'una gernació perquè els faci l'abús, és d'un gran cinisme. Una societat (poble o país, el que sigui) que empara i justifica aquesta casta de festes és una societat endarrerida, grollera, inculta i embrutida, i que a més està encantada de ser-ho. No s'haurien de fer festes de cap casta en què l'atracció, o el motiu de diversió, fos el maltractament d'un animal. Això és tot.
En un altre ordre de coses (però no tan diferent), la frase “tot això ha prescrit, no en parlem pus” ha estat un dels èxits de la setmana. Parafrasejant Woody Allen, a la Mallorca en què una mà renta l'altra, les dues paraules més belles no són “t'estim”, sinó “ha prescrit”. La va dir en Guillem des Cruce, personatge que no necessita presentació, però en realitat a ell només se li va escapar davant d'una càmera, i té poc sentit fer-nos els escandalitzats. Aquesta també és la Mallorca de si ho fa tothom, i més gros i més esqueixat, mem per què no ho he de fer jo. Si les festes amb bous són “tradició”, el tu ja m'entens, hem d'anar vius i el darrer que tanqui, també ho deu ser.
Sebastià Alzamora és escriptor
