Brasil: l’enèsima advertència

Policies antidisturbis s'enfronten als manifestants bolsonaristes que envaïen les principals institucions del país a Brasília, el 8 de gener.
10/01/2023
3 min

1. Turba. Després de la convulsió de diumenge, que per unes hores va fer pensar el pitjor, sembla que el president Lula ha pres el control de la situació i que tant el poder legislatiu com el judicial han reaccionat en defensa de les institucions. I, segons algunes enquestes, una gran majoria dels electors de Bolsonaro, per sobre del 80%, desaproven la turba que va fer tremolar el país.

És probable que molts dels bandits que van saquejar el Palau de l’Alvorada, residència del president de la República del Brasil, i les seus del Parlament i del Tribunal Suprem no sabessin ni tan sols qui era Oscar Niemeyer, l’arquitecte que va marcar aquella ambiciosa operació d’estat. Fou l’any 1960 quan el president socialista Juscelino Kubitschek va tenir el cop de rauxa de construir una capital de nova planta, al centre del país, amb la pretensió de donar al món un senyal de potència i modernitat.

Les imatges del salvatge assalt a aquest icònic escenari del poder han donat la volta al món. Esperem que quedin en una advertència (i ja portem uns quants avisos). Un símbol de la barbàrie –el menyspreu de les persones i de les institucions democràtiques– que l’autoritarisme postdemocràtic desplega arreu de manera inquietant. No val a badar. Aquesta repetició de l’assalt del Capitoli de Washington és una altra expressió inequívoca de l’odi a la democràcia que avui es propaga d’un continent a l’altre. No hi ha espai per al cofoisme: un malestar profund recorre el món i es van conformant zones d’intensa foscor, inclús en els països de tradició democràtica, amb una certa complaença de les dretes tradicionals. A Espanya, també.

2. Vigilància. El cop fallit de diumenge és l’herència del neofeixisme que ha governat el Brasil amb la complicitat d’amplis sectors del poder econòmic. Tothom sabia que el recorregut postelectoral no seria fàcil. Les urnes varen mostrar un país partit en dos. Bolsonaro no ha assumit la victòria de Lula. I, a l’estil Trump, ha deixat fer. Certament, el procés electoral va demostrar que no tota la dreta era igual, alguns partits conservadors varen pactar amb el president Lula per aturar el neofeixisme i ara són al govern. Però el traspàs del poder s’ha fet entre ombres i és difícil de justificar que l’exèrcit permetés acampades massives dels activistes de Bolsonaro davant de les seves casernes. Com és inexplicable el deixar fer de la policia militar responsable de la seguretat de la zona.

¿Servirà aquest lamentable espectacle per donar definitivament el tomb a la crítica situació? Vaig conèixer Lula en un dinar amb el president Mas al Palau de la Generalitat amb motiu del Premi Catalunya i em va semblar que transmetia una autoritat i una capacitat de lideratge gens usuals. Però han passat els anys i ara queda per veure si manté el to i la força per sortir d’aquesta crisi. L’espectacle ha estat tan bèstia que seria lògic que la ressaca arrossegués els seus autors. Una de les preguntes que em faig és si, com en el cas del cop d’estat fallit de Tejero, alguns s’han precipitat, complicant així els plans d’una operació més important. Recosir el Brasil és la promesa de Lula. De moment, Bolsonaro és el gran perdedor d’aquest disbarat que es va voler mirar a distància.

En tot cas, els fets de Brasília ens interpel·len a tots. Massa vegades no s’han volgut llegir els senyals que avisaven. Un perill recorre el món, se’n diu autoritarisme postdemocràtic. I no val ni minimitzar-lo, ni relativitzar-lo, perquè si això passa és perquè hi ha un gran malestar, una considerable confusió en les nostres societats, i tots plegats mirem massa sovint cap a un altre cantó, mentre els professionals de l’odi i la ràbia fan feina.

En aquest context és especialment repulsiva la reacció del PP, que va començar amb Cuca Gamarra dirigint-se a Sánchez, i ha fet cadena: “Amb tu a Espanya ara això seria un simple desordre públic”. Ridícula exhibició d’una mentalitat de via estreta, que fa que tot vagi a parar al mateix lloc: l’elefant i el problema català. 

stats