"Molt bé, noi! Aguanta!"

Aquest article es va publicar per primera vegada el 21 d'abril del 2021, moment en què Aleksei Navalni feia vaga de fam en un hospital per a presos a Rússia. Aquest divendres s'ha conegut la notícia de la mort de l'opositor rus mentre encara estava empresonat.

El 13 de gener del 2021, quan vaig saber que Aleksei Navalni tenia la intenció de tornar a Moscou, vaig publicar el següent a la meva pàgina de Facebook: “Una vegada, al circ, vaig veure un número de funambulisme. L’orquestra va callar i el públic també. Molt per sobre dels nostres caps, un noi adolescent avançava per una corda fluixa gairebé invisible. Patia tant per ell que em vaig marejar. I de sobte la veu d’un nen va esquinçar el silenci: «Molt bé, noi! Aguanta!» La notícia d’avui m’ha creat la mateixa sensació de mareig, i també les ganes de cridar com aquell nen”.

En aquells dies de gener, la nostra admiració per Navalni –que s’acabava de recuperar miraculosament de l’enverinament– va compensar la por que sentíem per ell. Aquell home sabia el que feia. O ho semblava. El vam comparar amb Napoleó al pont d’Arcole, amb Ivan, el ximplet afortunat dels contes de fades russos, fins i tot amb el pretendent de Puixkin (“La providència vetlla per ell, sens dubte; / Per tant, amics meus, nosaltres tampoc ens desanimarem”). Ras i curt, el vam veure com un home escollit, una persona dotada del sentit del destí. Aquesta sensació no va fer altra cosa que intensificar-se quan, a l’arribar a Xeremétievo, Navalni va triar el teló de fons ideal (una fotografia gegant que representava les torres i les cúpules del Kremlin) per a una entrevista: la seva última entrevista quan encara estava en llibertat.

Mirant fotografies d’Aleksei Navalni i la seva dona, la Iúlia, vam pensar: ¿viurem prou per veure arribar aquesta parella jove i guapa al cim del poder polític? Per què no? Al cap i a la fi, havíem convertit Puixkin en el nostre símbol nacional: un geni alegre en una terra on abunden els genis, tot i que en general són molt més lúgubres. Els tirans (i no només els russos) acostumen a ser baixos i poc atractius, a tenir uns ulls inflats, petits i lluents, incrustats en una cara embotornada i malaltissa, a veure’s privats de les alegries de la vida familiar. Quin contrast que ens oferien l’Aleksei i la Iúlia!

La lleugeresa i l’enginy de Navalni, el seu do per la improvisació, no tenien precedents i van brillar amb molta intensitat en la seva famosa conversa amb un dels seus enverinadors, que va arribar a milions d’usuaris d’internet. Alguns cineastes professionals (bastant famosos) es van oposar que Navalni rebés un premi per aquesta producció, però es van equivocar: fa molt de temps que no veiem res tan interessant ni de bon tros.

Molts de nosaltres encara recordem l’aviador alemany Mathias Rust, que el 28 de maig del 1987 al vespre va aterrar a prop de la plaça Roja. La conversa de Navalni amb el desafortunat químic ha fet sorgir el mateix sentiment que vam tenir aleshores, fa trenta-tres anys: la vida serà diferent, segur que les barreres cauran, la finestra s’ha obert una mica i no es pot tancar de cop. Els totpoderosos i terribles “òrgans de seguretat de l’estat” han mostrat una imatge còmica, ridícula. Actors d’enorme carisma masculí –això semblava– deixaran de fer el paper d’espies a les pel·lícules, i potser aquells nois plens de grans que fan fila per entrar a les acadèmies de l'FSB –antic KGB– també s’ho pensaran dues vegades.

“Per què no es deixa veure, la jutge? Que potser va despullada?”, pregunta Navalni al tribunal. Imagineu-vos la presència d’ànim que cal tenir per fer broma en aquestes circumstàncies. I després la seva exclamació final: “Rússia serà feliç!”, una frase alegre en lloc de les consignes molt més fosques, per bé que precises, dels anys anteriors. 

L’heroisme com a do, com una forma de genialitat que no es pot falsificar ni imitar; això és el que provoca tanta admiració per part d’un segment de la població i tanta enveja per part d’un altre (majoritàriament masculí). És estrany envejar un do per a la política com es pot envejar un do per a la música o la poesia, però és molt natural envejar l’heroisme personal: natural i vergonyós. Ara la gent, incloent-hi els que suposadament pertanyen a l’oposició política però no han detectat aquesta enveja en si mateixos, escriuen manifestos i expressen el seu desacord amb els punts de vista de Navalni. No entenen que això ja no és qüestió de punts de vista. “Surto!”, van publicar a les xarxes socials una infinitat de joves valents després del judici de Navalni, i van envair immediatament els carrers de les seves ciutats. Aquesta era l’única manera sana de reaccionar, tot i que podia comportar-los problemes molt seriosos.

Ara l’alegria s’ha evaporat i ha donat pas a una profunda desesperació. Navalni està empresonat i se’l tortura privant-lo del son i negant-li l’atenció mèdica. Cada dia arriben notícies més fosques i depriments. El món polític s’ha convertit en blanc i negre. No té sentit raonar en termes de dreta versus esquerra, república parlamentària versus república presidencial, estat nació versus imperi. La naturalesa del conflicte és clara com l’aigua: vida versus absència de vida, llum versus foscor. La societat s’ha vist immersa en un estat de catàstrofe moral, d’impotència –un cop més, especialment pronunciada entre els homes–. Abocar-nos a la feina, retirar-nos a la nostra vida privada o emigrar no ens pot salvar. Esclar, tens el teu petit cercle d’amics, Facebook (que ha substituït les institucions socials reals i ens ha alimentat la il·lusió que estem entre gent com nosaltres), però si t’ho mires amb atenció veus que la vida russa s’encongeix, es debilita. Primer un, després l’altre, decidim marxar: però ¿com ajudarà això Navalni i centenars (per no dir milers) d’altres presos polítics? No, per molt que marxis, per molt que et distanciïs de la tragèdia, no deixaràs de veure-la. “Hem de fer alguna cosa...” “Bé, vam sobreviure a l’era soviètica...” “Què hi té a veure l’era soviètica amb tot això? Si vols fer comparacions, parlem de l’Alemanya de mitjans dels anys trenta...” Aquestes són les converses que impregnen tota la vida russa.

M’agradaria acabar amb una nota reconfortant, per bé que no del tot optimista, però on en puc trobar cap? L’únic que puc fer és repetir les paraules amb què he començat, però suaument, en veu baixa: molt bé, noi! Aguanta! I pensar: potser se’n sortirà?

Maksim Óssipov és escriptor.

(Article escrit el 17 d'abril del 2021)