Bravo pels Estopa
Va ser Joan de Sagarra qui va encunyar el terme cultureta, que és ben aprofitable quan la cultureta genera polemiquetes —cosa que no para de fer–. La concessió de la Creu de Sant Jordi als germans David i José Manuel Muñoz, els Estopa, ha fet esvalotar una mica un galliner ple de polls acalorats i entrats en costura. Troben que els Estopa no són qui per rebre aquesta distinció, i que un grup de rumba rock que canta en castellà no hauria de passar al davant (es veu que hi ha cua) de tants de genials creadors en llengua catalana que han d'anar pels racons explicant a qui els vulgui escoltar com en són, ells, d'importants. O inflant el pit perquè sembli que tenen algun múscul.
La Creu de Sant Jordi als Estopa té un contingut polític, naturalment, i caldria anar molt distret per la vida per no veure'l. És un reconeixement a la Catalunya sorgida de les onades de migració espanyola que es van produir durant el franquisme (però pareu de dir a la gent que eren colons enviats per Franco a espanyolitzar Catalunya, perquè us equivoqueu de dalt a baix), i a les seves aportacions culturals. En concret, la rumba és un gènere musical genuïnament català, nascut i crescut a Catalunya, molt majoritàriament cantat en castellà, del qual el rei indiscutible segueix sent Pere Pubill Calaf, Peret, que era —li encantava repetir-ho— un gitano de Mataró. Peret, que en els darrers anys de la seva vida es va fer independentista, no va rebre mai la Creu de Sant Jordi, però hi ha una certa compensació en el fet que la rebin ara els Estopa, uns paios de Cornellà que ben bé podrien ser els fills o nets artístics del creador del ventilador (l'estil de tocar la guitarra, no l'electrodomèstic). Si tot això coincideix, a més, amb la tan escarnida idea d'ERC d'eixamplar la base (que certament ha donat peu a episodis grotescos, però no aquest), és una cosa que caldrà entomar com persones arribades a l'edat adulta. Sens dubte ho deuen haver pensat els que han confegit la llista de premiats: mira, ens ho fem venir bé. I sol ser així, en tots els premis i guardons de la vida que es donen i es desdonen.
Entre els qui fan escarafalls i carusses hi pesa, mal que ho neguin, un classisme del qual no arriba a desempallegar-se mai del tot la cultureta. Aquell ai, ves, aquell, vols dir?, amb cara de merda sul naso. Al llarg dels seus quaranta anys d'història, la Creu de Sant Jordi ha estat concedida a tot tipus de personatges, alguns d'ells ben propers al franquisme, però que tenien la virtut d'exhibir, sense cap dubte, el pertinent certificat de pertinença. Ara bé, uns quillos que canten al Camarón, a los Chichos i a la raja de tu falda, això ja és massa. Em recorda un dels moments de màxima vergonya aliena que he passat a la vida, que va ser quan Miguel Poveda i Maria del Mar Bonet van ser escridassats al Parc de la Ciutadella un 11 de setembre per cantar una cançó en castellà. A mi em segueix agradant més Peret, però bravo pels Estopa, i als que us enfadeu tant, de debò, no tots els dies es pot tenir l'encert de premiar-vos a vosaltres.
