El 'brilli-brilli' només és la punta de l'iceberg

La Comissió Europea ha adoptat la restricció immediata dels microplàstics afegits intencionadament a diferents productes i la prohibició diferida a d'altres (dona entre 8 i 12 anys per eliminar-los). 

Els microplàstics són un perill greu per a la salut dels ecosistemes, però cada vegada hi ha més informació que indica que també ho són per a la salut humana. Cada any es produeixen més de 300 milions de tones de plàstic al món i en seguim abocant al voltant de 14 milions al mar i als oceans, o els disseminem per la natura i els abocadors. 

A la Unió Europea només se'n recicla el 30% de mitjana. A Catalunya, el 35%. Tot aquest plàstic s'acumula en immenses illes de porqueria als mars i als oceans i per tot arreu, i una bona part es va fragmentant fins a partícules de menys de 5 mil·límetres. Aquestes partícules les ingerim o les respirem. Ara fa uns quatre anys, la Fundació Rezero va fer una interessant campanya de conscienciació analitzant la presència de residus plàstics (ftalats i fenols) a l'orina de diferents personalitats: Sílvia Abril, Francesc Mauri i Miquel Barceló tenen residus plàstics al cos. Vostè i jo també.

El repte principal és la reducció de l'ús de plàstic. Això vol dir abandonar els envasos i les bosses d'un sol ús de manera immediata, tal com estableix una altra directiva europea que ja ha prohibit alguns productes (plats, coberts, palletes...). Un cop reduït l'ús, el segon repte és reciclar més i millor. La UE estableix que cal recuperar el 90% de les ampolles de plàstic el 2029. 

Això és un canvi cultural de primera magnitud, perquè ens han venut, i hem comprat, que la cultura de les coses d'un sol ús era la modernitat, per descomptat obviant que ens estava fent emmalaltir. Maleït el dia que ens vam deixar convèncer que anar omplint una ampolla de vidre o una cantimplora, o utilitzar una tassa per beure el cafè, ens oferia menys qualitat de vida que comprar i llençar 360 ampolles de plàstic a l'any (la mitjana catalana). És la cosa més absurda del món si t'hi pares a pensar. 

La prohibició de la purpurina és només la punta de l'iceberg, i tanmateix té tot el sentit del món. Si sabem que els microplàstics són un problema monumental, deixem d'afegir-los expressament a determinats productes. El problema gros és el plàstic abandonat que es degrada. Però sembla ximple fragmentar-lo expressament i afegir-lo a productes que usem quotidianament. Això passa amb la purpurina, amb cremes exfoliants i altres cosmètics, amb detergents... Per aquí comença la prohibició. Pecatta minuta, però té sentit.

Molts productes hauran de deixar d'afegir microplàstics en els propers deu anys. El més immediat és la purpurina. Certament, sap greu abandonar-la després de tantes festes compartides. Però el gruix de la prohibició es farà efectiva progressivament. N'hi ha una de delicada: el cautxú que es posa com a base per a la gespa artificial i les àrees de joc infantil.

Santana, Orantes, Nadal, Alcaraz, Martínez, Badosa... són noms insignes del tenis amb una característica en comú: Són boníssims i boníssimes en terra batuda. El tenis, no em preguntin per què, accepta les superfícies de joc raonables de cada lloc. A la humida Anglaterra, l'herba. Als tecnològics Estats Units, el ciment. A la seca Mediterrània, la pols de maó. Per contra, en la majoria d'esports no s'accepten superfícies diferents. Especialment en el futbol. Això ha fet que els tradicionals camps de terra s'hagin transformat els darrers anys en camps de gespa artificial. Aquests camps porten a sota una capa amortidora feta de microplàstic de cautxú. 

Tenim vuit anys per renovar-los completament. Ja hi ha materials alternatius homologats, com el blat de moro, el suro i el pinyol d'oliva. Aquest cautxú amb microplàstics també ha estat utilitzat per a les àrees de joc inclusives. Caldrà treballar de valent per aplicar i trobar nous materials i fer inversions importants planificades per substituir el cautxú en els propers vuit anys, que passen volant. I recordant que som un país amb dèficit d'aigua.

Als amants de la libertad segur que aquestes regulacions els molesten molt. Però quan la seva llibertat es diposita i s'acumula al nostre intestí, potser tenim dret a prendre col·lectivament cartes en l'assumpte. Abans que res hem d'exigir responsabilitat i innovació a la indústria. I sí, també haurem de canviar hàbits per lluir un altre brilli-brilli i per fer servir menys envasos de plàstic d'un sol ús. Sobretot això segon, no perdéssim la perspectiva.