Britney Spears, 'one more time'
Netflix acaba d’estrenar Britney vs. Spears, un altre documental que s’afegeix a la llista dels que demostren la situació d’abús i segrest que durant tretze anys ha patit l’estrella del pop, a qui la justícia de Califòrnia va retirar tots els seus drets per sotmetre-la a la curatela del seu pare, James Spears.
El documental està dirigit per Erin Lee Karr. Però la documentalista compta amb una peça clau per poder arribar a l’epicentre del conflicte: la periodista de la revista Rolling Stone Jenny Eliscu. Eliscu va conèixer Britney Spears en la seva època daurada i van connectar en l’àmbit personal. Mentre col·labora en el relat documental, però, es produeix un gir sorprenent: Eliscu ha de deixar d’exercir de periodista objectiva en aquesta història per passar a ser-ne part activa, i col·labora en una estratègia secreta per aconseguir que Britney Spears pugui capgirar la situació judicial que la té presonera.
El documental Britney vs. Spears defensa la mateixa tesi que el documental Framing Britney Spears, que es va estrenar fa mig any. De fet, les dues produccions comparteixen alguns dels testimonis, tot i que potser el de Netflix està més ben construït dramàticament i pel que fa a realització, i compta amb la intervenció d’algunes persones properes a la cantant que ajuden a definir millor el context d’abús i maltractaments que ha patit Britney Spears. També és més sòlid periodísticament: desmunta els arguments i les proves que intenten defensar la incapacitat de la cantant. De fet, Erin Lee Karr fins i tot mostra com rep de manera confidencial uns documents mèdics inèdits que avalarien la demència de Britney Spears i a continuació prova la falsedat del diagnòstic consultant el mateix especialista que, suposadament, hauria fet l’informe.
Britney vs. Spears és un documental que demostra com l’espectacle mediàtic i la justícia han avalat, normalitzat i tolerat l’abús, el maltractament psicològic, la violència vicària i el segrest, ajustant-se als valors masclistes que tenim imposats socialment. I ho fa amb detalls de la pugna entre Britney Spears i el seu pare. Recull també mostres de la misogínia exercida sense control sobre la cantant, que és titllada de “boja”, “dement” i “perillosa” per contribuir a incapacitar-la. Reflecteix amb contundència la doble moral que s’exerceix sobre les dones que aconsegueixen el poder, l’èxit i els diners. A Spears -com a tantes altres artistes d’èxit- no se li toleren els errors, el descontrol o la simple decadència que en els homes s’ha percebut com el glamur d’uns semideus maleïts. El final del documental adopta un to èpic que evidencia l’empoderament actual de Britney Spears, no des del seu benestar sinó des de la lucidesa de qui per fi ha desxifrat tots els abusos que ha patit, els ha interpretat com calia i no com li deien que eren: “pel seu bé”. Televisivament, però, el documental culmina amb un minut i mig de rètols successius en pantalla que expliquen el final de la història, com si s’haguessin cansat de relatar tot l’embolic judicial i tinguessin pressa per acabar-lo.
