El brou
El baròmetre del CEO confirma el canvi que s'ha produït en una part important de l'independentisme català en relativament pocs anys, i que es pot resumir com un gir de la il·lusió i la confiança en un projecte polític i civil cap al replegament, el victimisme i l'afany per protegir les essències de la pàtria amenaçada. Aquest gir es produeix arreu d'Occident, com sabem prou, però a Catalunya i als Països Catalans el fracàs del Procés l'ha accelerat i li ha donat unes característiques específiques.
Aliança Catalana creix com una infecció, com era de preveure perquè és la manera en què creixen les extremes dretes en aquest cicle de replegament. Tanmateix, alguns dels que ara s'exclamen del creixement de la formació de Sílvia Orriols i Jordi Aragonès posaven el crit al cel no fa ni dos dies cada vegada que algú denunciava l'existència d'una extrema dreta catalana i independentista, i ho atribuïen a difamacions de l'esquerra acomplexada i woke. Ara tenen al davant un partit amb dos diputats al Parlament i amb perspectives de multiplicar per cinc aquesta representació, que proposa deportacions massives (amb els immigrants emmanillats, naturalment, a l'estil de l'admirat xèrif i tiet Trump) i que si un dia obté representació al Parlament Europeu ho farà al grup de Patriotes per Europa, on hi ha el Fidesz d'Orbán, la Lliga de Salvini i el Vox d'Abascal, amb els quals té una plena sintonia ideològica. Per descomptat, els mateixos clarividents que negaven tots inflamats l'existència d'una extrema dreta independentista han contribuït en bona part al seu creixement. I hi seguiran contribuint, si persisteixen en l'hàbit que han adquirit d'identificar arreu traïdors, covards, ingenus, venuts, indecents, claudicants, dèbils, degenerats i portadors de lliris.
Els predicadors del replegament i del catastrofisme, sovint pretesos intel·lectuals, es perceben a ells mateixos com els únics capaços de veure allò que necessita el país (solen construir frases que contenen, justament, aquest sintagma: “el país”) i necessiten atacar i menystenir tot allò i tots aquells que no encaixen en les seves tesis. No són pròpiament l'extrema dreta, però fan bullir l'olla del brou intoxicat en què es cou l'extrema dreta.
L'independentisme que va dur al referèndum de l'1-O era un moviment popular, progressista i inequívocament democràtic. Per això mateix, com més proximitat hi hagi entre sectors de l'independentisme i l'extrema dreta, millor per a l'extrema dreta i pitjor per a l'independentisme: en paral·lel a la pujada d'Aliança Catalana, el CEO constata la baixada dels partidaris de la independència, fins al 38%. Com passa a la política espanyola, es produeixen els vasos comunicants entre la dreta democràtica tradicional i l'extrema dreta: tot allò que guanya Aliança Catalana ho perd Junts, com tot allò que guanya Vox ho perd el PP. És l'hora que Junts decideixi si romp amb aquesta dinàmica i es desmarca sense ambigüitats dels discursos xenòfobs i il·liberals, o es prepara per abraçar-los i, arribat el moment, establir-hi acords.
