Brunzits, literatura i Juana Dolores

Fa uns dies l’ARA publicava un article titulat "Els editors fitxen els autors en funció dels seus seguidors?" La peça venia motivada, en bona part, pel naixement d’un nou segell editorial, Brunzits, dirigit per la comunicadora Juliana Canet i pertanyent a l’editorial Columna. Brunzits s’ha estrenat amb Fusta i resina, la primera novel·la d’Ofèlia Carbonell, una de les quatre potes del podcast Gent de merda i articulista habitual a la revista Núvol. L’aparició d’aquest segell, que posa l’èmfasi en els autors i lectors joves, va provocar un enfilall de crítiques per part de la creadora Juana Dolores, que, a banda de menystenir la figura de Carbonell, va parlar d’intrusió en l’àmbit literari i va carregar contra els segells que, al seu parer, paguen "qualsevol tertulià mediocre" perquè escrigui "qualsevol merda".

L’afer podria adquirir la categoria d’anècdota si no fos perquè les reflexions que se’n desprenen no són noves. Cada cert temps, de manera més recurrent que esporàdica, té lloc un fenomen, un episodi aïllat o una notícia que ens porta a revisar les implicacions de ser escriptor; a debatre sobre els mecanismes interns de la indústria editorial; a analitzar la relació entre l’autor i el seu personatge públic; a qüestionar si l’escriptor, més enllà d’escriure, ha de ser també subjecte opinador sobre temes diversos; a repensar què o qui legitima un escriptor perquè se'l consideri com a tal; a témer la frivolització, la banalització, d’una idea subjectiva de literatura catalana en majúscules; a lamentar les situacions —Sant Jordi, presentacions de llibres, actes promocionals en general— en què un autor pren consciència que, en aquell moment, és també un producte; a reflexionar sobre el paper dels premis i dels mitjans, sobre les tries lingüístiques en la creació en català, sobre la moda de l’autoficció o el borbolleig de les primeres novel·les, etcètera.

Els debats són enriquidors. També considero que és necessari i saludable tenir una actitud crítica envers el propi gremi i la resta d’actius que el conformen. Tanmateix, de manera més o menys elegant, més o menys victimista, més o menys agressiva, escèptica, subtil, irònica, cínica, sarcàstica, humil, vanitosa o acomplexada, crec que els escriptors tendim a examinar determinades situacions en l’àmbit literari des de cert meliquisme. D’una banda, hi ha la temptació de buscar en un altre autor o llibre alguns paral·lelismes que dialoguin amb el propi perfil, a fi de detectar els prejudicis i les discriminacions que podríem fer nostres, que atenuarien l’impacte d’un eventual fracàs literari, que donarien més valor al possible èxit. De l’altra, es conviu amb la sospita permanent, verbalitzada o no, sobre el triomf aliè: contràriament al que ocorre amb els prejudicis i les discriminacions, aquí s’activa un mecanisme de ceguesa defensiva segons el qual considerem que els elements extraliteraris que influeixen positivament en la bona acollida d’un altre autor —seguidors a les xarxes, presència mediàtica, encant personal— no tenen res a veure amb nosaltres, que quan venem llibres és només perquè escrivim bé. I aquí cal parar esment a un factor important: ben sovint, aquesta anàlisi exhaustiva dels elements que contribueixen a l’auge o la caiguda d’una obra aliena s’ha dut a terme abans i tot d’haver-la llegida. Com deia Marx (Groucho, en aquest cas), "estava tan ocupat escrivint la crítica que no vaig tenir temps de llegir el llibre".

Penso que l’atac de Juana Dolores a Juliana Canet, Ofèlia Carbonell i el segell Brunzits deu tenir a veure amb això. Des que va aparèixer, Juana Dolores ha escrit un parell de llibres i s’ha creat un personatge mediàtic, la qual cosa és molt respectable, però, en canvi, es mostra implacable amb els personatges mediàtics que, després d'haver passat per l’articulisme, ara escriuen un llibre. En el seu fil de Twitter, també sentencia que l’aparició d’aquests segells i autors només té una explicació, el capitalisme, com si existís cap autor amb llibre publicat que no tingui un codi de barres enganxat darrere el nom. Al final, si hagués de buscar una explicació humanament comprensible a les contradiccions que s’amaguen rere aquest comportament, tendiria a pensar que genera angoixa no saber per què un llibre o un autor funcionen, però encara en genera més intuir que funcionen per unes raons que no ens agraden, que nosaltres funcionem per unes raons similars o, pitjor encara, que per la raó que sigui no funcionem en absolut.