A Brussel·les, com a Madrid...
Hi ha antisanchistes també a Europa. Com a mínim n’existeix un, que de fa temps manifesta la seva tírria contra el president espanyol i contra tot allò que se suposa que representa. Però no és un antisanchista qualsevol: és Manfred Weber, cap de files del Partit Popular Europeu. Weber és el delfí obscur que va deixar Jean-Claude Juncker, un dels pitjors presidents que ha tingut la Comissió Europea, militant del credo i les maneres de les dretes més dures.
En el seu moment (2019), Weber va optar també a la presidència europea, però va haver de renunciar-hi perquè fou vetat pels mateixos grups que havien promogut la seva candidatura, liberals i socialistes i demòcrates. En el seu lloc, fou proposada Ursula von der Leyen, i la resta és història. Però en conseqüència, existeix un odi venjatiu de Weber contra Von der Leyen.
Aquest odi és paral·lel, i complementari, amb el que predica i practica el PP espanyol contra això que en diuen el sanchismo. Són dos odis que sumen: es tracta de desestabilitzar la governança espanyola per tal de fer trontollar la governança europea. Weber, com hem dit, sintonitza a la perfecció amb les emissions de la resistència antisanchista: en ocasions anteriors ha tingut enfrontaments agres amb l’actual president espanyol per qüestions d’aquelles que als àmbits europeus (per no enganxar-s’hi els dits) se solen despatxar com a “domèstiques”, com la llei d’amnistia o la gestió (la depredació) dels recursos hídrics de Doñana per part del govern de la Junta d’Andalusia.
Ara el cavall de batalla és la candidatura de Teresa Ribera, actual ministra per a la Transició Ecològica del govern d’Espanya, com a comissària europea del mateix ram, candidatura que el PP de Feijóo s’ha proposat fer descarrilar. La DANA (i l’escandalosa gestió, o no gestió, que en va fer el govern del PP i Vox al País Valencià) havia suposat un revés important per a la dreta i l’extrema dreta espanyoles. La seva reacció ha estat furiosa i tumultuosa, però després de dies de vacil·lacions, els sembla haver trobat la presa sobre la qual concentrar els esforços. Ara bé, entrebancar el nomenament d’una comissària europea comporta obstruir el nomenament de tots els nous comissaris i, per tant, generar una crisi institucional i política, a Madrid com a Brussel·les. Manfred Weber s’hi apunta amb ganes, pensant que així desgasta Von der Leyen.
És l’ús de les institucions amb finalitats no tan sols partidistes, sinó també personals. És, altrament, una mena de versió il·liberal de l’efecte papallona, segons la qual la crispació de la política de cada estat ha d’acabar contaminant la política europea, un efecte dòmino que sempre s’havia procurat evitar. Però en l’era de la polarització a ultrança, i de l’acceptació sense reserves del joc brut com a via d’assalt al poder, envestides d’aquesta mena són i seran de cada vegada més freqüents.
