El brutal hivern del covid a la Xina

El mes passat, la Xina va abandonar la seva política de covid zero i va posar fi de manera convulsa a gairebé tres anys de restriccions. La brusquedat del moviment va sorprendre gairebé tothom. Podria haver estat un procés molt més gradual, amb una transició més lenta dels confinaments massius forçosos a unes mesures més flexibles, com ara l’autoaïllament voluntari i el distanciament social. El govern, però, ha optat per tirar pel dret precipitadament.

Per consegüent, la Xina afronta actualment una de les onades de covid més greus que s’han viscut a escala mundial des del començament de la pandèmia. S’han registrat centenars de milions de contagis en tot just unes poques setmanes i molts experts temen que es pugui superar el milió de víctimes mortals. Les xarxes socials xineses van plenes de relats colpidors de pèrdues personals i imatges d’hospitals saturats. Tot i que es desconeixen les xifres exactes de contagis i morts, la situació general és innegable: els xinesos lluiten per la seva supervivència.

Aquesta situació recorda el que van viure molts altres països en les primeres setmanes de la pandèmia. Però hi ha una sèrie d’elements clau de l’estructura social i econòmica de la Xina pels quals, a diferència del que va passar en la majoria de països desenvolupats, a les famílies corrents de la Xina els resulta especialment difícil lluitar contra el virus.

Per reduir les taxes de contagis en la població d’alt risc, per exemple, cal optar pel distanciament social. Per aquest motiu, a les economies avançades, la gent gran ha reduït de manera voluntària les interaccions amb els fills i els nets. A la Xina, però, els més grans no es poden autoaïllar tan fàcilment, perquè molts són els principals cuidadors dels seus nets.

El 2013, la Comissió Municipal de Planificació Demogràfica i Familiar de Xangai va revelar que el 90% dels infants de la ciutat eren atesos per almenys un dels avis. En altres ciutats, el percentatge és més baix, però igualment superior al dels Estats Units. Més del 50% dels avis xinesos tenen cura dels seus nets, mentre que només el 3,8% dels nord-americans ho fan.

Aquestes diferències són atribuïbles, en part, a la tradició. A la Xina, molts ancians viuen amb els seus fills adults i encara hi ha molt poques residències per a la gent gran. Ara bé, les condicions econòmiques també hi tenen molt a veure. A les zones urbanes, cada cop hi ha més progenitors que necessiten que els avis els ajudin a criar els seus fills de resultes de l’exigent horari de feina conegut com a 9-9-6 (de les nou del matí a les nou del vespre, sis dies per setmana) i d’un sistema educatiu brutalment competitiu.

A més, a la Xina, el nombre de famílies formades per un avi o àvia i un net o neta (saltant-se una generació) s’ha triplicat des del 1990. Els centenars de milions de xinesos que migren a les ciutats a la recerca de feina tenen prohibit portar-hi la família, motiu pel qual 60 milions d’infants romanen a les zones rurals amb els avis i altres parents.

Alhora, molts pares que viuen en zones urbanes han renunciat a conviure amb la canalla. A les ciutats, els infants sovint resideixen amb avis que tenen un immoble en propietat al centre, on hi ha les millors escoles i altres serveis. Els ancians que viuen al centre avui dia van accedir a aquests immobles tan cobejats per la via del reconeixement de drets adquirits. Els havien assignat els habitatges les seves unitats de treball i, posteriorment, les reformes de mitjans dels anys 90 en van traspassar la titularitat de l’estat als ocupants. Els preus de l’habitatge als nuclis urbans s’han disparat, cosa que ha obligat els fills adults dels beneficiaris a traslladar-se a barris de la perifèria més assequibles. A Xangai, tercera a la llista de les ciutats del món on els immobles són més cars, els avis són els únics cuidadors del 45% de les criatures.

Quan es contagien o es posen malalts de gravetat, els xinesos acudeixen als serveis d’urgències com a últim recurs. Però, a la Xina, l’accés a una atenció mèdica efectiva és molt més limitat que als països de renda més alta. El 2021, el PIB per càpita del país era de només 12.556 dòlars (uns 11.900 euros), menys d’una cinquena part del nord-americà (70.248 dòlars [uns 66.500 euros]). Aquesta disparitat de renda queda reflectida en la prestació de serveis de la sanitat pública, de vegades, de maneres no del tot òbvies.     

Per exemple, tot i que la Xina i els Estats Units tenen un nombre comparable de llits d’hospital i de metges per habitant, aquests indicadors emmascaren una qualitat assistencial més baixa. A la Xina, la majoria d’habitacions d’hospital són compartides entre molts pacients, la qual cosa planteja problemes evidents quan es produeix un brot d’una malaltia contagiosa. El que és pitjor: el 2022, la Xina només disposava de mitjana de 4 llits de cures intensives per cada 100.000 habitants, davant dels més de 30 per cada 100.000 habitants dels Estats Units.

Les limitacions dels recursos públics de la Xina també es fan paleses en l’alt preu dels tractaments. Als Estats Units, el govern va adquirir 20 milions de tractaments de Paxlovid a 530 dòlars cadascun (uns 503 euros) i els va oferir als nord-americans de franc. Actualment, a la Xina, els pacients es veuen obligats a comprar el Paxlovid al preu de mercat de 426,8 dòlars (uns 405 euros) per tractament, que equival a un 8,3% de la seva renda disponible anual mitjana (5.092 dòlars [uns 4.830 euros]). A tall de comparació, seria com demanar al nord-americà mitjà que pagués 4.034 dòlars pel fàrmac (uns 3.830 euros).

És probable que aquestes qüestions esdevinguin més problemàtiques en els pròxims mesos, quan els treballadors emigrats propaguin el virus a les zones rurals en tornar a casa per celebrar l’any nou lunar el 22 de gener. A les àrees rurals de la Xina, on habiten uns 500 milions de persones, el nombre de llars on conviuen diverses generacions és encara més alt. A més, es tracta, en general, de zones més pobres, on només hi ha la meitat de llits per hospital i molt poques unitats de cures intensives. Per això, molts temen que les zones rurals de la Xina s’encaminin cap a un “fosc hivern del covid”.

La pandèmia de covid-19 va començar a la Xina durant les vacances de l’any nou lunar del 2020. Ara, per primera vegada en tres anys, els xinesos entreveuen un bri de llum al final del túnel. La recta final, però, serà rigorosíssima. Les famílies han de fer tot el que puguin per protegir-se amb un accés molt limitat a algunes de les eines més importants per combatre la malaltia. Per bé que hi hagi pocs dubtes que el retorn a la normalitat és el camí que ha de seguir la Xina, els pròxims dies i setmanes seran tremendament difícils i plens d’afliccions.

Copyright Project Syndicate