El brutalista

Arran de la tornada de Trump i de l’auge de l’extrema dreta a Europa es parla una vegada més d’immigració. El trumpisme és un nacionalisme excloent i identitari, ja ho sabem; té per objectiu reduir el nombre d’immigrants en situació irregular, i reforçar el control de les fronteres. Les xifres que donen sobre criminalitat i immigració són exagerades i encaminades a fer por, per bé que fins a cert punt es pugui entendre que la immigració posa en tensió certs entorns i desdibuixa el paisatge social i cultural. Amb l’arribada de Trump ho ha fet la pel·lícula El brutalista, nominada a molts Oscars, i considerada una de les obres cinematogràfiques més importants dels darrers anys. És una història crua, tan pugnaç que sembla directament derivada d’una biografia, encara que tot és invenció. Estem parlant de la història d’un immigrant hongarès, sobrevivent dels nazis, que arriba als EUA carregat d’esperances i talent. Aquest László Tóth, que interpreta meravellosament Adrien Brody, és jueu i dissenyador, a més d’arquitecte, i tot el que veiem a la pel·lícula és el relat del seu suposat ‘ascens’ en un món nord-americà abocat a la depredació.

Tot és abús i explotació, sobretot per part d’aquells que el treuen de la misèria, que en saben reconèixer el talent i el posen a fer feina per a major glòria de la seva megalomania filantròpica. Són tres hores de pel·lícula, una llarga estona de misèries i menyspreus, d’abusos poc o molt evidents, un film que creix davant dels nostres ulls com ho fa la mateixa obra brutalista del protagonista: estilitzada i freda, enorme i fangosa, laberíntica i funerària.

Fa un parell d’anys vam parlar del film Tár, que, tot i estar protagonitzat per una dona, explicava la vida d’un personatge que era típicament abusador, el mascle que aprofitava el seu paper de líder i el seu prestigi per fer i desfer dins la vida dels altres amb total impunitat. Era com si s’hagués posat una dona a fer el que sempre hem vist fer als homes poderosos. Doncs aquí han volgut mostrar tot el contrari; aquest arquitecte brutalista és, en el fons, com un personatge femení: una víctima prototípica de qui fins i tot en veiem la violació… Com si per denunciar allò que fan els homes s’hagués de posar una dona com perpetradora, o un home com a víctima; com si l’anomenada ‘cultura del patriarcat’ es fes més visible d’aquesta manera. Però també en un film, El brutalista, on les dones són accessòries, tot i tenir la llibertat de crear una biografia al marge de cap fidelitat als fets, els guionistes han continuat apostant per mostrar un món on les dones són simplement acompanyants (esposes, prostitutes, etc.), en un moment cultural on es reescriu la història del passat per fer-nos veure que sempre hi ha hagut dones, allà, i fent coses importantíssimes. En l’època que estem, s’alcen estranyes denúncies, obres que, pretenent subvertir, reforcen el de sempre, acusacions fetes des del privilegi, com el del director de cinema que recull un premi citant els seus avis immigrants. Perquè qui tenia padrins immigrants i pobres i sempre se’n vanta és Donald Trump, també. Convé tenir-ho en compte.