La brutor que arrosseguen
No és de bona criança negar els pares –Pere negà el Bonjesús en plena Setmana Santa i li costà el martiri per rehabilitar-se i guanyar la plaça de porter del Cel. Els grups, les associacions o confraries, els partits polítics tenen pare i mare, foren engendrats, també parits (bé o malament) i varen ser criats per ells. Sense els progenitors no existirien –veritat tan certa com banal. Els deuen respecte, ja que, de fidelitat i d’amor, no en raja, a la vida política.
Per què hem de negar aquells que ens varen donar la vida? Perquè ens convé, ja que els nostres antecessors no varen dur una vida exemplar, faltaren als manaments de l’honestedat política i se’ls han descobert episodis de corrupció o d’estranyes liaisons: en definitiva, no presenten un historial net del qual ens puguem enorgullir. Tendria una certa lògica que els seus hereus se’n voguessin allunyar. A la Bíblia es repeteix una maledicció terrible, la que es llança directament contra el pecador i es fa extensiva als seus descendents (...et semini eius). Assumir aquesta maledicció exigeix un gran temperament, sobretot si es volen minimitzar els seus efectes, del tot injustos i/o immerescuts.
Com es pot fer aquesta operació? Comencem per dir com no s’ha de fer: no com la fan els nostres partits –majoritaris, sobretot–, que consisteix a sepultar alguns capítols del passat del partit en blocs i lloses de silenci. No es pot fer emprant la innoble tàctica de l''I tu més', que sovint fa la vida parlamentària tan vomitiva.
Diria que els partits han de recollir l’herència del seus avantpassats, explicar-la críticament –no s’exclou la benvolença– i assumir-la obertament. És, en realitat, l’única manera de fer net. Si has reconegut les desviacions passades, ningú te les podrà retreure. Altrament, sempre arrossegaràs una herència criminal que devaluarà les teves promeses o les teves intencions. Cert que Espanya és un estat amb un electorat bastant insensible a la immoralitat política. El fet que el PP sigui el partit europeu que tragina més corrupció no ha tingut fins ara una resposta electoral proporcionada a aquesta xacra. El GAL és un afer tan repugnant que hauria d’haver deixat una empremta electoral més explícita.
I sempre acabam allà mateix: en realitat, la ciutadania –nosaltres– és la responsable darrera de tanta corrupció moral. Una societat insana difícilment pot engendrar polítics eficaços i transparents.
