El bucle
Què en pensaríem, d’una biblioteca que ens oferís tan sols la lectura d’alguns llibres, la visió de només alguns volums de l’enciclopèdia? Imaginem que anem a la biblioteca a buscar informació sobre un assumpte i que el bibliotecari ens deixa consultar una part del fons bibliogràfic, mentre ens oculta l’altra, que tanmateix és allà perfectament disponible. Tendim a pensar que Google funciona com una gran biblioteca que ofereix els mateixos resultats a tothom, amb independència de qui som i ignorant la nostra edat, procedència, sexe, riquesa, etc. Però des de fa alguns anys no és així. Google ens dona ja la informació que es pensa que ens pot anar bé, segons els paràmetres que han calculat els seus famosos –i secrets!– algoritmes.
És ben probable que la recerca d’informació que faig jo sobre un tema –per exemple la indústria turística– em doni uns resultats completament diferents dels que li donarà a vostè. L’historial de recerques a la xarxa dona al buscador tot un seguit d’informació sobre nosaltres: saben de què fem descàrregues, si comprem a la Xarxa, i què hi comprem i durant quines èpoques de l’any, quines notícies llegim, a quins llocs, i si ens interessa o no llegir sobre certes opinions, etc. –diuen que han arribat a deduir si una dona té o no la regla, i en funció d’això es posa propaganda de roba…–. Totes les dades de recerca i identitat queden enregistrades a la Xarxa; de fet, són el preu que paguem per tot allò que se’ns ofereix ‘gratis’.
Ens hem acostumat amb molta facilitat a trobar-nos anuncis a les webs, però els anuncis que hi solem veure són dels mateixos productes –bitllets d’avió, sabates, joguines– que potser hem buscat a una botiga on-line, o ben similars, deduïts de les preferències que ens suposa l’algoritme –fins i tot pot ser que Google ho hagi llegit a correus electrònics privats; si parlo en un mail d’un viatge proper…–. A més, si has buscat bitllets d’avió potser t’interessaran unes maletes noves, unes guies de viatge, una assegurança, un servei de taxi a l’aeroport, etc. També Facebook actua així; sap què t’ha atret en el passat i què no, i en funció d’això et posa unes notícies o unes altres en el mur. Facebook, potser més que Google, dona a tot un èmfasi menys polític, de tal manera que prioritza una foto d’un amic que no la informació d’una revolta, per exemple. Si escric un article sobre això és perquè em sembla que no se’n parla prou, i que Internet en general està contribuint a donar-nos una falsa sensació de poder, obertura i informació –i cultura–, encara que rere tot el que se’ns ofereix hi pot haver, encara que sigui de bona fe, un cert grau de manipulació o de biaix.
Internet es pot convertir en una altra forma de plaça de poble, on sempre trobem els mateixos dient-nos el mateix. Quan va aparèixer tot l’invent, fa gairebé vint anys, es van desfermar molts somnis utòpics; hi havia d’haver accés a la informació lliure i fiable per a tothom, cultura a l’abast d’un clic, comunicació entre persones que abans estaven condemnades a ignorar-se i que així es desplegaria un potencial inèdit… Fins i tot es va parlar d’una revolució del món de la parella, que podríem triar en un catàleg planetari de compatibilitats depurades, suggerides també pels algoritmes.
Al final, tot això no ha estat tan idíl·lic ni llibertari; no ha capgirat tant la democràcia com sí que ho ha fet l’economia, fent-la col·laborativa amb els tèrbols resultats que trobem a nivell immobiliari. Internet, des de l’inici, és un Far West salvatge; pobles i deserts: pocs castells i moltes ombres… Ara hem de veure si no es transforma en un bucle idèntic a si mateix, com aquell Westworld cèlebre, on vivien unes ànimes que eren de metall i que en la moderna versió televisiva són de sensual silicona impresa en 3D.
