Buenafuente i el talent per dir adeu

Dijous a la nit Andreu Buenafuente tancava una etapa a Movistar+. Posava punt final al Late motiv que ha comandat els últims sis anys. Però no és pas el primer comiat que li hem vist al presentador. És més, Buenafuente va mostrar-se com un professional amb una gran capacitat per dir adeu com cal, fruit de l’experiència. Ho va fer des de l’optimisme, la serenitat i l’esperança de noves idees. Ell mateix deia a l’inici: “Cuando yo era más joven y más tonto solía dar un discursito en momentos así. Y ahora, que sigo igual de tonto pero soy un poco más viejo, he entendido que el trabajo que haces ya habla por ti”. Es va proposar dir adeu “con menos épica y más corazón”. I ho va fer. Queden enrere altres adeus melodramàtics d’Atresmedia on el presentador mostrava un evident desencís per la televisió. Un dels seus adeus mítics va ser a La Sexta el juliol del 2011. Per marxar de vacances van fer una paròdia de Retorn al futur amb Berto Romero. Viatjaven per error al 2025 i quan engegaven la tele hi trobaven una distopia del que reconeixíem com actual: els informatius parlaven del Twitter dels famosos, els italians havien comprat totes les cadenes i unes dones amb els pits a l'aire animaven els continguts. A tot arreu es fotien clatellots. Fins i tot uns ancians Buenafuente i Romero havien caigut per inèrcia en la deixalla i s'estomacaven entre ells. “No tenemos batería, se nos ha terminado la gasolina y no hemos pasado la ITV. Ahora solo podemos descansar", deien abatuts com nàufrags en un mitjà que no reconeixien.

Aquesta vegada, per plegar de Movistar+, Andreu Buenafuente no era un presentador cansat, ni desanimat, ni desencantat amb el mitjà. Al contrari.

Una de les virtuts del presentador ha sigut la seva resiliència televisiva. Sempre s’hi ha sabut fer un espai sense renunciar als seus principis. Quan va aterrar a la plataforma de pagament va debutar amenaçant de tirar-se daltabaix de l’edifici de Telefònica de Madrid si no li donaven un programa amb els requisits que ell exigia: que comencés a les onze de la nit i que només durés cinquanta minuts. Ho ha aconseguit. No era un caprici. Era una estrella de la televisió reivindicant uns drets molt bàsics. La fidelitat de Buenafuente a ell mateix l’ha beneficiat i la televisió hi ha sortit guanyant.

Dijous, la presència de la seva filla Joana substituint la seva mare, Sílvia Abril, en el rol de la Niña de Shrek va ser sorprenent, magnífic i un altre cop al·legòric. Significava la il·lusió pel futur i la capacitat perquè l’espectacle encara el sorprengui a ell mateix. Buenafuente deixa anar sovint en els seus monòlegs que s’ha fet gran. Però el cert és que a la televisió ell hi ha sabut madurar amb intel·ligència, i molt pocs humoristes saben fer-ho. El riure, que ell entén com l’única sortida, ha sigut l’excusa. Perquè es nota que al marge de l’humor ell sent que té coses a dir. Com tants altres comiats de Buenafuente, doncs, només cal esperar el seu retorn perquè és dels professionals que fan de la televisió un lloc encara digne de visitar.